'Las niñas': descobrir el món adult a la Saragossa del 1992

El debut de Pilar Palomero es presenta al Festival de Berlín

La comparació és inevitable, així que primer ens la traiem del damunt. Las niñas s'estrena aquest diumenge a la secció Generation Kplus de la Berlinale, allà on fa tres anys va començar la carrera d' Estiu 1993. Les dues pel·lícules comparteixen productora ( Valérie Delpierre) i són el debut de les seves directores, Pilar Palomero i Carla Simón, que viatgen a principis dels 90 per capturar el món de la seva infància i aposten pel naturalisme en el seu treball amb les actrius infantils. Però aquí acaben les coincidències: Las niñas és un debut sobrat de personalitat que mereix ser jutjat per ell mateix. Palomero, tanmateix, es pren la comparació amb calma i creu que cada cop hi haurà més pel·lícules sobre els 90 (“És la conseqüència del pas del temps”). En realitat, a l'ombra d' Estiu 1993 s'hi viu bé: “El seu èxit va ser tan únic i irrepetible que, en el fons, m'ajuda a no tenir grans expectatives amb Las niñas. A més, quan la gent la vegi s'adonarà que són dues pel·lícules molt diferents”.

Las niñas arrenca amb un cor de nenes gesticulant com si cantessin, però sense fer cap soroll. A l'escola de monges de la Cèlia (Andrea Fandos) les aparences són més importants que ajudar les alumnes a trobar la seva veu. A classe ensenyen matemàtiques, llengua, que les dones han nascut per casar-se i, sobretot, a estimar el nen Jesús, però fora de l'escola hi ha un món que està canviant: cartells de la campanya Póntelo, pónselo, discoteques per a adolescents i preguntes incòmodes sobre el pare absent de la Cèlia que la seva mare (Natalia de Molina) es treu de sobre. “No és autobiogràfica, perquè no és la meva història, però el context que retrata sí que és el que vaig viure quan era adolescent”, explica Palomero, per a qui l'Espanya de Las niñas no és molt diferent de l'actual. “Hi ha coses en l'educació que han canviat, com l'escola on vaig anar, que s'ha modernitzat, però hi ha moltes altres que continuen vigents, i això ho vam veure parlant amb nenes durant el procés de càsting”.

En aquesta Saragossa del 92 no hi podia faltar la música de grups com ara Héroes del Silencio i, sobretot, Niños del Brasil: el seu Viernes dispara l'excitació de les primeres nits de festa, de les cigarretes fumades d'amagat, de les bromes entre amigues que, a les palpentes, van dibuixant el mapa de la pubertat. “Era la música que jo escoltava a l'edat de la Cèlia –resumeix la directora–. El 1992 és un any paradigmàtic en la història recent d'Espanya, l'any dels Jocs Olímpics i que ens van voler vendre que ja érem moderns. Però a mi m'agradaria que la reflexió de l'espectador no és limiti a l'any 92, sinó als temps actuals. Tinc la sensació que, per una cosa o l'altra, sempre anem una mica per darrere”.

Lliçons magistrals de Garrel i Reichardt a la Berlinale

Els grans aliats de Palomero a Las niñas són les actrius, especialment un grup de nenes preadolescents amb qui la directora sempre va treballar “des de la improvisació”, sense deixar que les nenes llegissin el guió i explicant-los en què consistia l'escena poc abans de rodar-la. “Curiosament, el resultat s'assembla molt al guió que havia escrit per poder demanar les subvencions”, diu la directora, que més que en la crítica a l'educació religiosa o la identificació generacional volia posar l'accent en la relació entre la Cèlia i la seva mare, que porten el pes dramàtic d'un film que mai carrega les tintes. “M'interessava més l'emoció que el discurs que hi ha al darrere, que la gent es pugui sentir a prop de la Cèlia i pensar en com ens condiciona l'educació que rebem més que assenyalar enemics i culpables –diu–. No volia fer un retrat maniqueu ni un film de denúncia: de fet, crec que no hi ha ningú dolent al film, només gent que, volent fer les coses el millor possible, s'equivoca”.

L'empremta de Béla Tarr

Palomero (Saragossa, 1980) viu a Barcelona però no prové dels planters de l'Escac o la Pompeu Fabra, sinó que ha seguit el seu propi camí per convertir-se en directora. De fet, va començar estudiant fotografia i després va passar per l'Ecam de Madrid, però l'experiència formativa que més l'ha marcat va ser assistir a l'escola que va crear Béla Tarr a Sarajevo, un projecte “molt utòpic i bastant anàrquic” que ja no existeix. “Cada 15 dies venien directors de primera línia mundial i passàvem tot el temps junts, fins i tot menjàvem plegats als restaurants de la zona, era una mica surrealista”, recorda. A Sarajevo, on va viure tres anys i mig, Palomero va entendre quines pel·lícules volia fer, què podia aportar al cinema i quina podia ser la seva veu. Ha format un col·lectiu amb els alumnes de l'escola (“La idea és col·laborar els uns amb els altres i compartir projectes”) i manté el contacte amb el director hongarès. “No sé quan, però estic segura que acabarà veient Las niñas”, diu.