El MNAC refina el seu Renaixement i Barroc

El museu renova un nou tram de la seva col·lecció amb un discurs temàtic que busca interpel·lar els espectadors i multiplicar les possibilitats de llegir les obres

El MNAC refina el seu Renaixement i Barroc

Que bé que li va al Museu Nacional

d’Art de Catalunya (MNAC) renovar les presentacions de la col·lecció: quatre anys després de la d’art dels segles XIX i XX, avui obre la del Renaixement i el Barroc. La majoria de les obres ja eren conegudes, però ordenades temàticament i en uns espais renovats més acollidors semblen més vives, des del Crist que surt victoriós del sepulcre en una pintura de Bartolomé Bermejo al començament del recorregut fins a un Bernat de Quintaval ple d’humanitat d’Antoni Viladomat al tram final. Entre l’un i l’altre, queden gravats a la memòria els apòstols tristíssims de la Dormició de la Mare de Déu de Damià Forment, un eccehomo punyent de l’escultor Manuel Pereira, un Pierre-Louis Laideguive que va posar amb un llacet al cap i sense complexos per a Quentin de La Tour i una dama molt elegant, potser Vittoria Colonna, retratada per Sebastiano del Piombo.

El salt qualitatiu que el museu fa amb la nova presentació es pot resumir en dues imatges: l’escultura d’un àngel que sembla irrompre dins la sala per anunciar la bona nova i la cara divertida i de satisfacció de la dona de 57 anys que va retratar Quinten Matsys. “Les diferents fases de la remodelació de la col·lecció permanent no són partides que juguem per separat. El museu és un lloc viu, dinàmic i crític, i té una única col·lecció”, diu el director del MNAC, Pepe Serra. La nova lectura d’aquests fons és, com diu el director, “asistemàtica” i “oberta” per no quedar hipotecats pels buits històrics i per captar l’interès de tots els públics des d’una perspectiva actual, amb àmbits dedicats a temes com la incorporació progressiva de la perspectiva en l’art, l’amor i la maternitat, la Passió i el sacrifici, els místics i els visionaris, el Segle d’Or, la natura morta, el retrat, els mites i les al·legories, i les narratives populars. “Posem el visitant al centre i hem de trobar narratives que l’interpel·lin. El relat que proposa el museu emana de la mateixa col·lecció, imposar-ne des de fora hauria sigut problemàtic”, subratlla Serra.

La nova col·lecció inclou 210 obres, la meitat de les previstes en el projecte inicial, que es va ajornar diverses vegades. A més d’uns nous espais, estrena un nou sistema d’il·luminació de tecnologia led i temporització de la llum patrocinat per la Fundació Endesa. Ara aquesta part del museu recorda un exquisit museu anglosaxó. La novetat cabdal és la integració dels rics llegats Cambó i Thyssen. Entre les sorpreses hi ha dues pintures de Bartolomé Bermejo que la Fundació privada Institut Amatller d’Art Hispànic ha dipositat al museu i L’Anunciació del Greco i L’aparició de la Mare de Déu del Pilar, de Goya, del llegat Muñoz Ramonet, que encara són en dipòsit judicial al museu. Com a primícia, també es va fer públic que el 2019 el MNAC portarà a Barcelona l’exposició sobre Bermejo que coorganitza amb el Museu del Prado i que les dues institucions tornaran a col·laborar el 2020 en una exposició sobre la Capella Herrera, d’Annibale Carracci, que està dividida entre Barcelona, Madrid i l’església romana de Santa Maria de Montserrat, on es conserva la pintura de l’altar.

La recerca que s’ha portat a terme amb motiu de la nova exposició ha donat fruits sucosos, sobretot a la sala dels místics i visionaris i del Segle d’Or: un Sant Jeroni anònim ara s’atribueix al taller de Ribera o al mateix artista. I pel que fa al Sant Joan Evangelista a Patmos que es pot veure poc després, s’ha concretat que és andalús, i que podria provenir d’una pintura de Velázquez perduda. El cas del retrat de Ramon Llull atribuït a Francesc Ribalta encara és objecte de debat. Mentre que els documents l’atribueixen a Ribalta, cada vegada hi ha més consens que és de Velázquez. El museu té previst organitzar un seminari per intentar aclarir definitivament l’atribució.

El valor d’un art menystingut
El Renaixement i el Barroc catalans s’han menystingut respecte a l’esplendor medieval, però els comissaris de la nova col·lecció, el coordinador de les col·leccions, Francesc Quílez, i el conservador de Renaixement i Barroc, Joan Yeguas, amb l’assessorament de l’antic cap de la col·lecció Juan José Lahuerta, trenquen aquest tòpic. És cert que és una col·lecció eclèctica que al marge d’artistes catalans inclou grans noms de la pintura espanyola i europea, com Velázquez, Ribera, Zurbarán, Ticià, Tintoretto, Tiepolo i Fragonard, però així i tot reflecteix la realitat històrica del país. “És una col·lecció tan catalana com les altres, perquè la van fer la societat civil, a través de la Junta de Museus, i col·leccionistes amb cognoms com Cambó, Garriga, Gil, Muntadas, Fàbregas”, explica Serra. Tot i això, la penúltima sala trenca la premissa temàtica i analitza la Catalunya dels segles XVII i XVIII amb una selecció de pintures i escultures de Viladomat, el Vigatà i Andreu Sala.

Les troballes arriben aviat, després de la sala dedicada a Bartolomé Bermejo, que fa de frontissa entre el Gòtic i el Renaixement: un dels tapissos flamencs gegantins que la Generalitat va adquirir a mitjans dels segle XVI, fins ara als magatzems, presideix una sala on s’expliquen les diferents tipologies de les obres d’art i la Catalunya del segleXVI, des de pintures, escultures i gravats fins a peces d’orfebreria, peces de mobiliari, llibres i medalles. “Venen a Catalunya experiències renaixentistes d’arreu d’Europa”, explica Yeguas. Un dels plats forts es troba en la sala de les natures mortes de flors i fruites, i també crida l’atenció el tema de les narratives populars. “Es pot observar que la pintura de cavallet té una presència molt destacada i també com en la pintura del segle XVIII personatges pobres i captaires adquireixen protagonisme”, diu Francesc Quílez. El final és una altra declaració d’intencions: hi ha un gabinet d’arts gràfiques on conviuen dibuixos i gravats de l’època i fotografies d’artistes com Oriol Maspons, Humberto Rivas i Toni Catany, de qui es pot veure una natura morta de codonys magnífica. “És tan barroca i tan moderna com una de Zurbarán”, diu Serra.

Amb motiu de la nova exposició s’han recuperat 70 obres de les reserves i 35 s’han restaurat. El pressupost de l’operació és de 433.475 euros, un terç del que hauria d’haver costat, segons Serra, si el museu tingués una dotació econòmica corresponent al seu potencial. “Ha suposat un esforç monumental de l’equip del museu. Seguim necessitant que el nostre patronat i els nostres òrgans de governança prenguin decisions”, diu amb el convenciment que segueixen mostrant només la punta de l’iceberg del seu patrimoni i que l’ampliació al pavelló de Victòria Eugènia és cada vegada més urgent. També lamenta que no tenen espai a les reserves i que els és impossible rebre i gestionar fons com els dels fotògrafs Manel Armengol i Eugeni Forcano.

El MNAC dipositarà una peça de Sixena a Lleida
Una de les novetats de la col·lecció d’art del Renaixement i el Barroc és un absència: Pepe Serra va decidir no incloure-hi la taula del retaule major del monestir de Sixena del museu, Jesús entre els doctors de la Llei, per dipositar-la al Museu de Lleida, amb l’objectiu de donar suport al museu després del trasllat a l’Aragó dels béns del cenobi dels seus fons l’11 de desembre. També per reforçar la idea que el Museu de Lleida és el lloc on es pot explicar millor l’art de la Franja. El dipòsit encara està en procés i no està tancat si inclourà més obres. El Museu de Lleida ja té dos compartiments més i dos fragments del bancal, i hi ha més compartiments al Museu del Prado, al Museu d’Osca i al de Saragossa. Aquest futur dipòsit serà el segon que el MNAC fa al Museu de Lleida: el març de l’any passat hi va traslladar cinc compartiments del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, de Pere Garcia de Benavarri, amb diferents escenes de la vida de sant Joan Baptista, i el Calvari de Tragó de Noguera, una talla de fusta policromada datada entre les acaballes del segle XII i el començament del segle XIII.

Més continguts de