El MNAC toca el cel i baixa a l’infern de l’obra total d’Ismael Smith

BarcelonaLa vida i l’obra d’Ismael Smith (Barcelona, 1886 - White Plains, Nova York, 1972) són un calidoscopi d’imatges que giren a un ritme vertiginós. Es podrà comprovar a partir de demà al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) amb la retrospectiva més ambiciosa de la seva obra, titulada Ismael, la bellesa i els monstres. El públic hi trobarà l’artista total i el dandi que va ser Smith; Salomé com a símbol d’un desig de possessió desaforat; manolas i toreros, cavallers i dames glamurosos, maniquins i prohoms com Enric Prat de la Riba. També hi ha figures tan andrògines com sensuals i forjadors que són rudes i alhora icones sexuals.

“El món d’Ismael Smith és coherent i té moltes veus simultànies. No va ser ni modernista ni noucentista”, explica el comissari de la mostra, l’historiador de l’art Josep Casamartina. Smith va ser una de les incorporacions més significatives en el discurs renovat de la col·lecció d’art del segle XIX i XX del MNAC i, com va explicar el director del museu, Pepe Serra, l’exposició els obliga a “revisar” la selecció d’obres que hi van incloure.

Ismael Smith, la bellesa i els monstres és una mostra imprescindible, tant pel gruix d’obres com per l’oportunitat de poder descobrir la volada de l’artista. Inclou 450 obres, entre dibuixos, pintures, escultures, peces de ceràmica, gravats, ex-libris, joies i documents, un terç de les quals provenen de la donació que va fer el mateix artista al museu l’any 1955 i de la que va fer als anys 80 el seu marmessor, Enrique García-Herraiz. “Tant podia fer un cendrer com un gran monument. Per a ell tot era el mateix”, explica Casamartina. Malgrat tot, les peces exposades també aborden els racons ombrívols del carrusel fulgurant de la biografia de Smith, com la impossibilitat d’encaixar en el món artístic de mitjans dels anys 20, quan va tornar a Barcelona després d’haver triomfat a París i d’haver-se instal·lat als Estats Units. “Aleshores encara és conegut, però ja no és ningú, és vist com un personatge curiós”, diu Casamartina. “Ismael Smith era un dandi que volia fer art amb la seva pròpia presència”, afirma Enrique García-Herraiz. Fins i tot va ser trencador en el terreny polític i l’any 1914 ja proclamava el seu independentisme. “No soc espanyol, perquè de la mateixa manera que hi ha catalans a França, som catalans a Espanya, a l’espera de la nostra independència, som llatins i mediterranis, i amb això ja en tenim prou”, va dir l’artista.

La mostra, que ha costat 225.000 euros, inclou imatges d’obres destruïdes, com el grup escultòric En abundància, una versió en guix de Susanna i els vells massa insòlita i expressionista per al gust de l’època. Era propietat de l’Ajuntament de Barcelona, però es va perdre. També va desaparèixer, després d’estar abandonada durant anys al port a Barcelona, la peça que va presentar per al concurs de l’escultura del Sagrat Cor que havia de coronar l’església del Tibidabo. L’havien rebutjat perquè la van considerar massa amanerada i la cúria va demanar l’excomunió de l’artista. El rebuig va ser una constant en la trajectòria de Smith, a vegades per la càrrega homosexual de la seva obra, tot i que ell va mantenir la seva orientació sexual en l’ambigüitat, i alguns dels seus enemics van ser Feliu Elies i Josep Puig i Cadafalch.

La desfeta familiar i personal

“L’art i la família són una teràpia per a Smith. Quan es van desmanegant, queden ell, els seus fantasmes i el món”, recorda Casamartina. Nascut en una família adinerada que més endavant va caure en picat, Ismael Smith va morir al sanatori de Bloomingdale, a White Plains, on el seu germà Paco l’havia ingressat a la força una dècada abans. La seva salut s’havia deteriorat, havia caigut en l’oblit com a artista, i també tenia una disputa amb el germà per la venda de la mansió familiar. Aleshores Smith es dedicava a fer estudis per curar el càncer amb mètodes naïfs, que incloïen prendre el sol nu, i cada vegada que apareixia un possible comprador sortia a passejar despullat pel jardí.

L’últim tram del recorregut està impregnat d’una serenitat estranya. Després dels retrats de dos germans i la mare de Smith que recorden l’obra de Munch, hi ha un conjunt d’aquarel·les més convencionals amb les quals va intentar tornar a pintar als anys 40, protagonitzades per paisatges amb casetes.

Un artista ‘queer’ al Museu de Cerdanyola

El Museu d’Art de Cerdanyola guarda un altre dels fons més destacats de l’obra d’Ismael Smith gràcies a una de les donacions que va fer-ne Enrique García-Herraiz. Coincidint amb Ismael Smith, la bellesa i els monstres, el centre dirigit per Txema Romero aborda amb una altra exposició d’obres de Smith i d’artistes joves i tallers els aspectes que van contribuir a l’estigmatització i l’oblit de l’artista, com el nu, la càrrega queer de la seva producció i la salut mental.