Marisa Paredes: “Els Goya del ‘No a la guerra’ van ser La meva millor pel·lícula”

Barcelona“Jo he tingut la sort que molts directors confiessin en mi i ells la sort que jo confiés en ells”, va dir Marisa Paredes (Madrid, 1946) quan va acceptar el Goya d’Honor de l’Acadèmia del Cine Espanyol al desembre. Ahir rebia l’homenatge de l’Acadèmia catalana i es reia de la mania de la premsa a repetir que és “la gran dama” del cinema espanyol. “És pels personatges que em donen -diu-. Jo no soc una diva ni una gran dama, només m’hi assemblo. Però t’asseguro que podria interpretar una dona de fer feines”.

En rebre el Goya d’Honor també va dir que “la vida d’una actriu és com un carrusel, com la roda de la fortuna”. Quins han sigut els seus cops de sort en aquesta roda?

N’he tingut molts. Amb 15 anys em vaig posar a treballar de meritòria en una companyia de teatre i guanyava 125 pessetes a la setmana. Vaig anar a veure l’empresària de la companyia i em vaig inventar que havia fet molt teatre de cambra per aconseguir que em deixés fer un personatge. I ella em va fer una prova, em va agafar i després d’aquella obra en van arribar d’altres.

Quan va saber que es volia dedicar al cinema?

De petita. Amb cinc o sis anys ja anava per casa disfressada i escrivia uns diaris falsos en què parlava d’un nòvio, d’un veí que m’espiava... Tenia un món interior molt gran que s’havia de reflectir en l’exterior d’alguna manera. Vivia a la plaça de Santa Ana de Madrid, envoltada de teatres: l’Español, el Reina Victoria, el Calderón... Jo sempre veia els actors passar per la plaça de camí al teatre i els mirava amb devoció. El món del teatre no tenia res a veure amb la por i la negror de la dictadura. La majoria dels actors venien de sagues familiars d’actors però jo no: el meu pare treballava en una fàbrica de cerveses i la meva mare era portera de l’edifici on vaig néixer. I ho dic literalment: la mare va trencar aigües a la porteria i em va tenir allà.

Va fer de reina Sofia al telefilm Letizia y Felipe. No està malament per a la filla de la portera.

Doncs sí! Era una pel·lícula divertidíssima però es va malinterpretar una mica; la gent no entenia que allò era una comèdia. Per cert, un dia vaig coincidir amb l’antiga reina en un acte. Jo pensava “Ai, Déu meu, a veure què diu”. I quan em va tocar saludar-la es va acostar i em va dir: “Em va agradar molt com vas fer de mi” [riu]. I no era fàcil, amb aquell accent tan estrany que té.

Es parla molt dels seus drames amb Almodóvar, però el seu primer treball amb ell va ser una comèdia esbojarrada en què feia d’una monja drogoaddicta que es deia sor Estiércol.

Entre tinieblas! Sor Estiércol estava com un llum. Vull fer més comèdia, ja estic cansada de plorar i de fer drames. Sé que tinc una gran facultat per a la comèdia, però quan un fa determinades coses més o menys bé la gent s’hi agafa i sempre et criden per fer el mateix.

El seu discurs als Goya del No a la guerra va ser sonat.

“No hem de tenir por de la cultura, només de la ignorància i la guerra”, vaig dir. No em penedeixo d’haver-ho dit. De fet, és del que més orgullosa em sento del que vaig fer com a presidenta. Hi havia molta gent en contra d’aquella guerra, però ningú s’atrevia a dir res. Aquell dia nosaltres vam ser la veu de la gent. Va ser la meva millor pel·lícula.

En l’última gala, però, alguns van trobar a faltar reivindicacions sobre els presos polítics o Valtonyc.

No haurien de ser a la presó, això està clar, però les coses s’han de portar al terreny de la raó i la intel·ligència. L’independentisme ha de jugar amb bases reals i legals. És cert que no ens hem manifestat pels presos, però tampoc per com s’està perseguint i se’ls està fent el buit a companys com Rosa Maria Sardà, Isabel Coixet o Lluís Pasqual per haver-se posicionat políticament.

Ja que esmenta Lluís Pasqual, ¿vostè s’ha sentit mai maltractada en un rodatge o al teatre?

El procés de creació sempre és conflictiu. Cal gestionar moltes emocions i, de vegades, et pots sentir ferida per falta d’entesa amb el director. Però això entra dins de la pròpia recerca que feu tu i el director.

Quina és la línia vermella?

No hi ha línies vermelles, només la teva dignitat. Jo no considero que Lluís Pasqual sigui un torturador. He treballat amb ell i no l’he vist mai cridar a ningú, però sí enfadar-se. I si qui ho rep està en un moment fràgil pot servir d’excusa per a altres coses. Això de Lluís Pasqual és de fa quatre anys. ¿Tu creus que és normal esperar quatre anys a denunciar un tracte vexatori?

Si tens por de les conseqüències, sí.

Tots hem tingut por. Però has de reconsiderar la situació que t’ha semblat injusta i parlar amb el director.

Canviant de tema, la seva relació amb Almodóvar ha eclipsat el seu altre gran soci cinematogràfic: el director mexicà Arturo Ripstein.

Doncs mira, l’Arturo és un director que crida. I molts actors que han treballat amb ell deien que no ho tornarien a fer. El que passa és que té tant talent... No cal dramatitzar, ja dramatitza prou ell.