Publicitat
Publicitat

ART

La Mayoral és ‘L’espai dels somnis’

La galeria inaugura una exposició amb 21 obres d’artistes com Miró, Dalí, Calder, Magritte i Tàpies

Per als surrealistes el somni era “un instrument d’alliberament”, afirma Vicenç Altaió, comissari de l’exposició de la galeria Mayoral L’espai dels somnis. “La realitat té una contramatèria que és la imaginació”, subratlla. Abans de Barcelona, la mostra es va poder veure al Casino de Cadaqués i inclou 21 obres, d’artistes com Salvador Dalí, Joan Miró, Óscar Domínguez, René Magritte, Alexander Calder, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Marc Chagall i Richard Hamilton. La primera sorpresa arriba abans de començar el recorregut, en la imatge doble d’un diable d’un capitell romànic de Lleida. Mentre que aquesta peça servia per tenir “una conducta moral maniquea”, els somnis obren nous horitzons i tenen un poder guaridor. “El somni cura perquè crea, i la creació ens ha d’alliberar”, proclama Altaió.

Les peces provenen del fons de la galeria i de col·leccions particulars. Els preus van des dels 20.000 euros fins als 550.000, i la més cara és Sense títol III, un Miró de l’any 1964 que reflecteix que l’artista no volia perdre pistonada respecte a l’art més recent. A més dels seus signes i taques característics, hi ha la coberta del catàleg de la tercera Documenta de Kassel, en què Miró havia participat.

Vincles amistosos i artístics

Moltes de les peces estan relacionades pels vincles d’amistat i creatius dels artistes, com Joan Miró i Alexander Calder, i Joan Ponç i Antoni Tàpies. També és el cas de Salvador Dalí, que va rebre la visita de Magritte a Cadaqués. Tot i així, el discurs d’Altaió passa per damunt d’aquestes relacions i aborda les peces a partir de dos llibres cabdals pel que fa a l’art oníric: Trajectòria del somni, d’André Breton, i Somnis, un recull de somnis d’artistes contemporanis editat pels comissaris Hans Ulrich Obrist i Francesco Bonami que es pot veure com una continuació del recorregut. Entre els plats forts hi ha Personatges, surrealistes d’Óscar Domínguez. Com apunta Altaió, la forma recorda “una pantalla de cinema”, en consonància amb la idea de Dalí de filmar els somnis. No és l’únic detall dalinià. També hi ha un lleó, un motiu que simbolitza l’autoritat paterna i que Domínguez va fusionar amb una figura femenina. I entre les tres peces de l’artista empordanès hi ha Rinoceront desintegrant-se, que el comissari desgrana en nombrosos elements. Només el rinoceront, que té una pota de lleó, reflecteix la reacció de Dalí davant el sorgiment de l’informalisme i un dels fragments evoca la silueta de la península Ibèrica. A més, hi ha un personatge que té una mà picassiana. “L’obra representa un nou mètode de Dalí, el misticisme atònic, i com s’enfronta a Picasso i a l’informalisme”, diu Altaió.

El giny sexual de Dalí

“Freud va interpretar el món dels somnis a través de la pulsió sexual”, recorda Altaió. Aquesta càrrega eròtica es fa més explícita en una altra obra de Dalí que d’entrada no ho sembla: Màquina de cosir amb paraigua prové d’un projecte cinematogràfic frustrat, i la màquina apareix com un giny sexual. Els núvols esfilagarsats que hi ha damunt subratllen la lectura eròtica, ja que evoquen una ejaculació. Tàpies està representat per dues pintures extraordinàries, que estan posades amb dos treballs de Joan Ponç. Els ulls del fullatge (1949), segons Altaió, reflecteix la influència que Ponç va tenir en el primer Tàpies. Hi ha un “gat dimoni”, “un personatge monstruós” i diverses figures menors que recorden els universos de Miró i Klee. Només dos anys després, Tàpies ja caminava cap a l’informalisme. Segons Altaió, El monument (1951) és “una obra de crisi”. Es va exposar a la galeria Martha Jackson i a la Biennal de Venècia i conté “una arquitectura neogòtica de somni”. En canvi, les canyes que sosté el protagonista revelen una gestualitat més lliure. Sense títol (1953), de Ponç, també és molt potent. “La va realitzar al Brasil, i hi ha signes solars i femenins. Tàpies i Ponç comparteixen el misteri de la nit, de la subversió”, diu Altaió. En el cas de Ponç, concentra aquestes forces en la imatge d’un mussol. Aviat hi haurà una gran oportunitat de veure obra de Ponç a Barcelona: la Pedrera obrirà l’antològica Joan Ponç Diàbolo el 6 d’octubre.

Crida l’atenció la lectura que Altaió fa de dos poemes objecte de Joan Brossa, que també va ser membre de Dau al Set: Trampa i O d’ouera. “ Brossatorna al maniqueisme, ja que sempre parteix del que és real, però en capgira el sentit”, explica. La mostra estarà oberta fins al 5 de gener.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT