Música

Micah P. Hinson: arcàngel en la foscor

El cantautor nord-americà va deixar el regust agredolç que s’esperava a l'Auditori de Girona

Una hora abans, fumava, entre els arbres colossals del Parc de la Devesa. Una silueta fosca, amb un gran barret cowboy al millor estil Johnny Guitar, que després reconeixeríem a l’escenari de la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona. Michael Paul Hinson és un vell conegut del públic gironí (comarques incloses) i els seus incondicionals no el perden de vista, enamorats de la seva música crua i desencisada, com també del seu glamur –cada vegada més– decadent.

És que en plena època del narcisisme instagràmic, el cantautor de Memphis es preserva com una mena d’antiheroi romàntic, que va sobreviure a les drogues, febleses de salut vàries i una infinitat d’infortunis personals. La música –ja ho sabem– ho cura tot. Però potser també és inevitable que en aquest cas sigui una música ombrívola i ectoplasmàtica, coronada de desencant i temàtiques sòrdides i turmentoses, amb un cantant mig diletant i recobert de negre a l’obaga de la tarima.

El pretext era presentar el seu últim treball discogràfic, reveladorament titulat When I shoot at you with arrows, I will shoot to destroy you. Però en realitat el de Memphis va tocar de tot, fins i tot material inèdit, només acompanyat de la seva estimada guitarra electroacústica. Micah, arcàngel de la foscor, sembla apostat en retornar a la simplicitat de l’anomenada Americana, aquesta mena de blues i country d’arrel melancòlica interpretada en clau indie, amb aquella veu ronca i greu, cada vegada més pròxima a la de Tom Waits, tot i que en realitat desprèn més emotivitat quan estira a baríton que a baix.

El músic continua sent capaç de moments estel·lars, senzills i sublims com ara Beneath the rose, Leaning on the everlasting arms o Oh Spaceman, fins i tot la sorpresa de No surprises de Radiohead. Però queda una sensació global agredolça que les muses ja no l’acompanyen com antany, o que el personatge està devorant definitivament l’artista. Es pot objectar que perd en el directe en solitari, ja que moltes de les seves gravacions se sostenen en el beneplàcit d’arranjaments complexes amb plèiades d’instruments. És cert que, dissabte, sovint la guitarra sonava quasi espectral i intangible, mentre que les cançons acabaven descompostes i descompassades, amb dissonàncies arbitràries i fins i tot certa deixadesa arrítmica.

Òbviament, també s’ha de tenir en compte com la presència i la loquacitat omplen minuts a l’escena i converteixen la desgràcia atziaga en una entretinguda tragicomèdia: prolix amb l’arma del discurs, Hinson va filosofar distretament, com si fos un predicador retirat, sobre la inutilitat d’assajar, les desfetes de l’envelliment o les suposades misèries de l’èxit; i va provocar riallades al·ludint a la seva àvia opiòmana i sobre com tirar LSD en el got de llet (?) que anava xarrupejant. Potser són al·licients truculents per desenredar la pols d’un espectacle, però a nosaltres també ens va semblar que la llet ja amargava una mica.