CINEMA

Militància cinèfila irreductible a l’Esquerra de l’Eixample

Els Méliès, fundats per Carles Balagué, celebren els 20 anys

El 20 de desembre del 1996, els cinemes Méliès van obrir les portes amb un programa doble: El gran carnaval i Assumpte intern. Un Billy Wilder poc conegut a la sala gran i, a la petita, una cinta de Carles Balagué, propietari de les sales situades al 103 del carrer Villarroel. Balagué havia fet tots els papers de l’auca en el món cinematogràfic: crític, director, productor... Només li faltava un rol: el d’exhibidor. “A Barcelona hi havia un forat pel que fa a la revisió de clàssics -explica-. La Filmoteca estava en transició i encara no havien arribat els DVD, així que vam començar a projectar pel·lícules clàssiques. I crec que vam fer una bona tasca recuperant títols que la gent no coneixia”.

Per celebrar l’aniversari, el Méliès oferirà fins demà entrades a 3 euros per omplir unes sales que avui no viuen anys de glòria, però que en els inicis van funcionar a tota vela i s’omplien sovint per veure films d’Orson Welles, Rohmer, Truffaut, Visconti, Fellini... Sempre en versió original subtitulada i respectant la integritat de l’obra. Alguns dels èxits d’aquesta època inicial van ser el film de culte del terror Freaks, de Tod Browning; El gatopardo, de Visconti, i un cicle d’Audrey Hepburn que va arrasar. “Curiosament, la pel·lícula que millor va funcionar va ser Ariane, que no és de les millors de Billy Wilder, però que aquí gairebé no s’havia exhibit”. La gran decepció va ser un cicle de Marilyn Monroe que va fracassar estrepitosament perquè, segons Balagué, “la gent ja tenia molt vistes les pel·lícules”.

4.500 euros per un Hitchcock

L’única pega era l’alt cost de les còpies en 35 mm: per un títol de Hitchcock es van arribar a pagar 4.500 euros i no sempre s’amortitzaven, però l’èxit dels cicles d’estiu ho compensava. Un dels títols que més va funcionar va ser el documental de Balagué La casita blanca, que va “salvar” el cinema quan travessava un moment delicat. L’aparició d’un nou format domèstic també va ser clau: l’accés al cinema clàssic que proporcionava el DVD va obligar a canviar la línia de programació del Méliès, que es va anar convertint en un cinema de repertori en versió original subtitulada. “La feina de recuperació de clàssics ja estava feta -diu Balagué-. A més, ja no quedaven gaires títols fonamentals per programar”.

El moment més crític del Méliès es va produir el 2011, quan un incendi va destrossar les cabines de projecció. “Va ser un moment complicat perquè per seguir havíem de comprar projectors digitals -recorda Balagué-. Em vaig plantejar fins i tot tancar el cinema, però em feia il·lusió arribar als 20 anys”. Després de la reconversió, Balagué va fer un pas enrere i va deixar de dirigir el dia a dia del cinema. “No em sentia amb forces de seguir al capdavant -diu-. L’exhibició ha canviat molt i el futur és incert. En els últims 4 o 5 anys el descens d’espectadors ha sigut brutal”.

El Méliès va guanyar el 1996 el premi Sant Jordi, i el 2003 el Ciutat de Barcelona, però Balagué lamenta el desinterès de les institucions. “No ens han ajudat gens”, assegura. El que sí que va rebre són quatre multes importants per compra de taquilla. “Vam perdre dos judicis i vam guanyar els altres dos -diu-. Hi havia un buit legal. A mi el productor em comprava un munt d’entrades per fer una promoció però després els espectadors no venien. I quina culpa en tinc jo, d’això?”