BarcelonaFa anys que Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) sona a les travesses del premi Nobel de literatura. Amb permís de Norman Manea, és el candidat romanès amb més possibilitats a guanyar-lo algun dia, i tot això gràcies a una obra que es ramifica en vers i prosa -novel·les, relats, dietaris i assajos- i que ha sigut parcialment traduïda a vuit llengües. L’any 2010 l’editorial madrilenya Impedimenta va apostar per l’escriptor romanès i en va publicar El ruletista. Des de llavors ha donat a conèixer algunes de les seves obres en prosa més importants: Lulu, Nostalgia i Las bellas extranjeras. Ara arriba El Levante, una epopeia heroica i còmica que parteix d’un extens poema de 7.000 versos escrit en plena dictadura de Ceaușescu. I Impedimenta prepara, de cara a la primavera de l’any que ve, una antologia en llengua castellana -traduïda per Marian Ochoa de Eribe- que podria tenir també versió catalana, feta per Xavier Montoliu, el mateix traductor que es va encarregar, amb Corina Oproae, de l’excel·lent antologia de Marin Sorescu Per entre els dies (Lleonard Muntaner, 2013).
Quan va començar a escriure El Levante tenia tot just 30 anys, però ja havia publicat molta poesia.
Tres poemaris. I havia participat en diversos volums col·lectius. Em trobava en un moment en què ja m’havia cansat de la poesia normal i em vaig plantejar escriure alguna cosa que sorprengués els meus lectors, i especialment els meus amics. Jo escric per a un grup concret d’amics.
Com se li va acudir l’epopeia sobre un poeta, Manoil, que en ple segle XIX creua el Mediterrani recordant les glòries de la nació romanesa i els reptes de futur?
Tenia un model al cap, Childe Harold’s pilgrimage, de Lord Byron. Volia escriure alguna cosa molt esbojarrada i d’aventures, que tingués lloc al Mediterrani. Volia parlar de la meravellosa llum del sol reflectint-se al mar. Però no tenia un pla al cap. Era una broma. Un joc literari sense rumb. Mentre treballava en el llibre, amb una mà bressolava la meva filla, que tenia dos anys, i amb l’altra anava fent versos.
Li va acabar sortint un himne de 7.000 versos ple de pirates, invasions, dones boniques i molt d’humor.
M’agrada que ho hagi vist! [riu]. A Romania els crítics destaquen l’enfocament filosòfic i religiós dels meus llibres. Jo crec que el sentit de l’humor hi és sempre, als meus llibres. La ironia és fonamental, és una manera d’enriquir l’aproximació al món i als personatges.
Els personatges d’ El Levante canten sovint a la llibertat.
És un llibre que s’adreça frontalment a la llibertat. De vegades pren la forma d’una sàtira contundent contra la tirania. D’altres és un elogi de la creació poètica. La poesia és la llibertat creativa total.
L’acció passa al segle XIX, amb algun excurs cap enrere i cap endavant.
Volia fer una paràbola en contra de la dictadura que nosaltres vivíem en aquell moment. Situant l’acció al segle XIX era més fàcil d’explicar la presó on vivíem els romanesos. El Levante explica una revolució que aconsegueix derrocar un tirà. Si l’hagués ambientat al present hauria tingut problemes. A més, el món romanès del segle XIX era estrany i nostàlgic, semblant a l’Espanya del XVII, quan Góngora escrivia.
En castellà la seva obra no ens ha arribat per ordre cronològic, però així i tot podem percebre grans diferències entre Nostalgia, Las bellas extranjeras i El Levante.
Odio repetir-me. Quan he acabat alguna cosa m’agrada explorar un altre estil. He provat tots els gèneres menys el teatre. El que unifica tot el que faig és que en essència sóc poeta. Les meves novel·les són poemes enormes. I quan dic poemes no vull dir que hi sigui líric: la poesia és una manera de veure les coses.
La versió que ara llegim del llibre és diferent de la que es va publicar el 1990.
En vers faig referències constants a autors i obres romaneses. Un exemple: en un dels poemes explico la llegenda d’un llop que és una versió còmica d’un poema de Grigore Alexandrescu. Un romanès que hagi llegit una mica hi reconeixerà de seguida l’esperit paròdic. Fa dos anys em vaig decidir a reescriure el llibre en prosa. Em vaig trair parcialment a mi mateix per poder ser traduït a altres llengües.
¿Continua pensant que la feina d’un escriptor és demostrar que “la vida interior existeix”?
Sí. És una idea de Novalis, el gran poeta romàntic: la descripció total del món és impossible, l’únic camí vàlid és aprofundir en un mateix. La literatura és treballar el punt de vista personal i intransferible.
Però aquesta literatura sovint no dóna per viure.
L’escriptor no és un professional de l’escriptura. Hi ha un conte de J.D. Salinger on això queda exemplificat. Dos germans van a la guerra i un d’ells, quan ha d’escriure quina és la seva ocupació, posa: “escriptor”. L’altre germà se’l queda mirant i li diu: “Des de quan l’escriptura és una feina?” Més que una feina, l’escriptura és una religió. Si no fas un acte de fe en el que escrius no podràs triomfar mai.
