ART

El MoMA exposa obres d'artistes de països 'vetats' per Trump

El museu novaiorquès protesta en contra de la política migratòria del president des de les seves sales
El profeta de Parviz Tanavoli tal com està exposat ara al Museu d’Art Modern de Nova York. A sota, una de les manifestacions anti-Trump. / SAM HODGSON AL DRAGO / NYT
JASON FARGO (THE NEW YORK TIMES)

Al veto migratori de Donald Trump no li falten oponents, des de l’aeroport J.F. Kennedy, on els taxistes van fer vaga i es van sumar a milers de manifestants, fins a les Nacions Unides. El seu secretari general, António Guterres, ha dit que les mesures “violen els nostres principis bàsics”. Ara el MoMA, que en les dècades passades s’ha caracteritzat pel distanciament i la temperància polítics, també està fent sentir la seva veu amb una de les protestes més intenses dutes a terme per una gran institució cultural: ha reconfigurat les sales de la cinquena planta de la col·lecció permanent -interrompent el relat de l’art modern occidental, des de Cézanne fins a la Segona Guerra Mundial- per exposar-hi art contemporani d’alguns dels set països de majoria musulmana afectats pel veto migratori de Trump, com l’Iran, l’Iraq i el Sudan. Van despenjar un Picasso. A Matisse el van recol·locar a baix. Ensor, Boccioni, Picabia i Burri van cedir el lloc a uns artistes que, si són vius i a l’estranger, no poden veure les seves obres penjades en les sales més augustes del museu. També han introduït una obra d’un artista sirià a la programació de cinema. Els altres països afectats pel veto són Somàlia, el Iemen i Líbia.

Les obres estaran exposades durant molts mesos, i al costat de cada pintura, escultura i fotografia hi ha un text que deixa molt clar per què s’ha produït aquest canvi sobtat a les sales: “Aquesta obra és d’un artista d’una nació els ciutadans de la qual tenen l’entrada prohibida als Estats Units, segons una ordre presidencial emesa el 27 de gener del 2017. Aquesta és una de les nombroses obres que hem instal·lat a les sales de la cinquena planta per afirmar que els ideals d’acollida i llibertat són vitals per a aquest museu, com també ho són als Estats Units”.

A les sales dedicades a Picasso, recentment redissenyades, Jugador de cartes ha sigut substituït per La mesquita, un petit oli del 1964 de l’artista sudanès Ibrahim el-Salahi, que barreja amb llibertat l’abstracció moderna, la cal·ligrafia aràbiga i els motius arquitectònics. Hi ha una rima tonal entre els marrons cremats de La mesquita i el beix brut i els pigments de color xampinyó de les obres del cubisme analític de l’artista malagueny. A més, la incorporació de La mesquita al recorregut subratlla el deute de Picasso amb l’art africà.

Les sales de Matisse, on penjaven les obres mestres La dansa i La lliçó de piano, s’han transformat amb una obra sobre paper intricada i de grans dimensions de l’artista iranià Charles Hossein Zenderoudi. Com es pot veure a El meu pare i jo (1962), aquest artista, igual que Matisse, va transformar els cossos en formes pures, influenciat per patrons extrets de les arts decoratives. Entre dues obres d’inspiració geològica d’Alberto Burri i Antoni Tàpies ara hi penja una obra coberta de terra seca i esquerdada de Marcos Grigorian, que va créixer a l’Iran. Les sales dedicades al futurisme ara tenen un petit tòtem de bronze de Parviz Tanavoli, un dels escultors iranians més destacats. Aquest artista, que divideix el seu temps entre l’Iran i el Canadà, va ser breument detingut per les autoritats iranianes l’any passat. I La gitana adormida, d’Henri Rousseau, està acompanyada per una pintura de l’arquitecta d’origen iraquià recentment desapareguda Zaha Hadid.

Allau de crítiques del sector

Els principals museus nord-americans han sigut molt eloqüents a l’hora de criticar l’ordre executiva de Trump, que se segueix aplicant en alguns aeroports. James Cuno, que està al capdavant del Museu Getty de Los Angeles, va qualificar l’ordre de “malaltissa, innecessària i destructiva”. El director del Metropolitan, Thomas P. Campbell, va apuntar que la macroexposició D’Assíria a Ibèria potser no s’hauria pogut organitzar sota el mandat de Trump. A Los Angeles, que acull la comunitat persa més nombrosa dels Estats Units, els artistes han participat en manifestacions. Amb aquests moviments, se sumen als setanta museus que es van mobilitzar contra la presa de possessió de Donald Trump. Seguint la petició del moviment J20 Art Strike, que demanava que galeries, auditoris, teatres i altres centres culturals tanquessin, el Museu Whitney d’Art Americà va decidir obrir de forma gratuïta i va organitzar xerrades sobre identitat, poder i migració.

La rapidesa i la franquesa amb què el MoMA -una institució que no s’acostuma a percebre com a àgil- ha respost al veto de Trump són especialment impressionants. La seva força prové concretament de la decisió dels conservadors de presentar aquestes obres a la cinquena planta, a les sales més concorregudes del relat de la modernitat del MoMA. L’art iranià, iraquià i sudanès no només apareix de manera disruptiva a l’antiga línia temporal de la història de l’art sinó que ho fa en el mateix caràcter institucional del MoMA. Ve a dir: ni tan sols la sala on hi ha Les senyoretes d’Avinyó de Picasso és irreprotxable, sinó que més aviat és una història particular explicada per uns individus determinats que a vegades han d’alçar la veu.

Per descomptat, la institució que dirigeix Glenn D. Lowry -des del 1995, el sisè director de la institució- no s’ha divorciat mai del poder i la política. En aquest sentit, grinyola de manera especial el fet que el MoMA tingui com a patrocinador fix Volkswagen, que va admetre haver instal·lat software il·legal en 11 milions de cotxes d’arreu del món, un fet que ha derivat en multes de 4.000 milions de dòlars. Però, en el futur, totes les institucions hauran de decidir si abaixen el cap o si contesten. Aquesta benvinguda nova veu, menys altiva i més plural, no és la manera com el MoMA havia parlat en el passat, però, esclar, en el passat els presidents tampoc no es pronunciaven així.