Història

Mor l'historiador Carlos Seco Serrano, gran expert en historia moderna d'Espanya

Va ser catedràtic a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona i especialista en Alfons XIII

Carlos Seco Serrano, un dels grans experts en història moderna i contemporània d'Espanya, ha mort aquest diumenge a Madrid als 96 anys, segons ha confirmat la Real Acadèmia de la Història, de la qual era el membre més antic. Segons alguns mitjans, la causa de la mort hauria sigut el coronavirus. Seco Serrano va guanyar el Premio Nacional el 1985 per l'obra Militarismo y civilismo en la España contemporánea, un dels nou llibres que va publicar, i era especialista en la figura d'Alfons XIII i en l'Espanya de la Restauració.

Nascut el 1923 a Toledo, Seco Serrano era fill d'un militar lleial a la Segona República i executat pel bàndol franquista a l'inici de la Guerra Civil. L'historiador va estudiar filosofia i lletres a Madrid i es va doctorar el 1950 amb la tesi Las relaciones diplomáticas entre España y Venecia en la época de Felipe III. El 1957 va ser nombrat catedràtic d'història general d'Espanya i d'història contemporània d'Espanya a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on va desenvolupar una intensa tasca de recerca i estudi, a més de formar diverses generacions d'historiadors.

La seva preocupació per la història recent d'Espanya es pot veure en obres com La República, la Guerra Civil, la España actual, del 1961, que va anar revisant i ampliant en successives edicions, així com Alfonso XIII y la crisis de la restauración, del 1969. Un dels seus interessos dins de la història contemporània va ser l'evolució del moviment obrer, que va culminar amb la publicació de Colección de documentos para el estudio de los movimientos obreros en la España contemporánea. També va estudiar la història de Catalunya i va dedicar el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a la revolta del 1840, que va iniciar la regència d'Espartero.

A partir del 1975, Seco Serra va passar a la Complutense de Madrid, on va ser catedràtic d'història contemporània d'Espanya fins al 1989. Durant aquesta etapa va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de la Història i va publicar obres com Godoy, el hombre y el político (1978), Las relaciones España-Francia en vísperas de la Primera Guerra Mundial (1987) i el premiat Militarismo y civilismo en la España contemporánea. Ja com a professor emèrit, va continuar dedicant-se a l'estudi de la història recent d'Espanya i publicant obres com La España de Alfonso XIII i dirigint la publicació Índice Histórico Español, la col·lecció de llibres de la càtedra general d'Història d'Espanya i del Boletín de la Real Academia de la Historia. A més, va ser cap de la secció de l'Institut Gonzalo Fernández de Oviedo del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).