Adéu a la princesa que va plantar cara al costat fosc

L'actriu Carrie Fisher, Leia a 'La guerra de les galàxies', no supera l'infart que va tenir en un avió

Carrie Fisher es va posar a la pell d’una de les princeses més icòniques de la història del cinema: Leia Organa. Més amant de l’acció que no pas dels somriures dolços, la va encarnar en una època en què pocs es plantejaven que les princeses poguessin ser heroïnes d’acció. Tenia només 19 anys quan George Lucas li va oferir protagonitzar la primera trilogia de 'La guerra de les galàxies', i poc s’imaginava que el film es convertiria en un fenomen de masses. Va pensar que “seria divertit fer de princesa en una petita pel·lícula de ciència-ficció”, i des de llavors ja no es va poder desempallegar mai del personatge. Li va costar sobreposar-se a l’impacte de l’èxit, però Hollywood no la va aconseguir anul·lar: més enllà de la princesa rebel que s’enfrontava al costat fosc, deixa com a llegat uns relats autobiogràfics plens d’ironia.

Carrie Fisher va tenir un infart mentre viatjava en avió a Los Angeles divendres i des d’aleshores estava hospitalitzada. Tenia 60 anys. La seva filla, la també actriu Billie Lourd, va anunciar ahir la seva mort: “Era molt estimada i la trobarem a faltar”. Fisher havia anat a Londres per participar en la tercera temporada de la comèdia britànica 'Catastrophe' i per presentar el seu últim llibre autobiogràfic, 'The princess diarist'. En aquest volum donava detalls sobre la història d’amor que va tenir amb Harrison Ford (Han Solo) mentre protagonitzaven 'La guerra de les galàxies'. Fidel al seu estil, recreava algunes escenes del seu idil·li amb sorna.

Hollywood no li era un món aliè. Filla de dues estrelles, l’actriu Debbie Reynolds i el cantant i actor Eddie Fisher, que es van divorciar quan ella tenia 18 mesos, assegurava que no s’havia sentit atreta pel món del cinema sinó que en realitat volia ser escriptora. De fet, després de 'La guerra de les galàxies' (1977) , 'L’Imperi contraataca' (1980) i 'El retorn del Jedi' (1983), ja no va tornar a tenir-hi papers destacats. Tot i així va treballar en pel·lícules com 'Blues Brothers', 'Hanna i les seves germanes' i 'Quan en Harry va trobar la Sally'.

Fisher va participar en el rellançament de 'Star Wars' actuant a la setena pel·lícula, 'El despertar de la força' (2015). Per tornar-se a posar a la pell de Leia, prop de 40 anys després, li van demanar que perdés pes. Ho recordava amb un comentari mordaç: “No em volien contractar completa, només volien tres quartes parts de mi! Res no canvia, és tot una qüestió d’imatge. Estic en un negoci en què només importa el pes i l’aparença. També et poden dir que rejoveneixis, perquè tot és així de fàcil”. A la recent 'Rogue one' ja han recreat digitalment una princesa Leia de vint-i-pocs anys i tenia previst aparèixer a l’Episodi VIII, que s’estrenarà el 2017.

Durant anys, però, Carrie Fisher va transitar pel cantó fosc de la vida, víctima de l’èxit i la malaltia. “Els símptomes de la depressió maníaca eren promiscuïtat sexual, despeses excessives i abús de substàncies. Em recordava un cap de setmana fantàstic a Las Vegas!”, rememorava. En un impuls es va casar amb el músic Paul Simon, i després ho va fer amb el representant Bryan Lourd. Amb l’escriptura va reconduir la seva carrera, però en part ho va fer precisament traient a la llum les seves ombres. Un dels llibres més coneguts és 'Postals des de Hollywood' (1987), en què explicava la turbulenta relació que tenia amb la seva mare i que es va adaptar al cinema amb Meryl Streep i Shirley MacLaine de protagonistes –també va dedicar al mateix tema el documental 'Bright light', que havia presentat a Canes aquest any. A 'Wishful drinking' (2009) revelava els seus problemes amb les drogues i el diagnòstic de bipolaritat.

Però se’n va sortir. A banda dels llibres i alguna actuació esporàdica, als anys 90 va treballar com a supervisora de guions reescrivint films com 'Sister act', 'L’últim gran heroi', 'Riu salvatge' i 'El noi ideal'. Últimament escrivia a 'The Guardian' i donava consells a les persones que tenien trastorns mentals. Sovint minimitzava el paper de Leia: “En gran part consistia a córrer pels passadissos”, va dir en una ocasió. Però no en renegava mai: “La gent vol sentir-me dir que estic tipa de la Leia i que aquest personatge em va arruïnar la vida. Però si la meva vida era tan fàcil d’arruïnar, llavors mereixia ser-ho –deia el 2015. Sóc la princesa Leia passi el que passi”.

Més continguts de