Mor Charles Manson, l’assassí que va acabar amb el somni ‘hippy’

Convertit en icona pels crims que va cometre a finals dels 60, la seva figura ha fascinat la cultura pop

Durant els anys de “fes l’amor i no la guerra”, de flors i de càntics per la pau, l’aparició sagnant de Charles Manson va ser l’encarnació del diable. Un assassí en sèrie sense escrúpols que va excitar la imaginació de generacions senceres fins a convertir-se en una icona de la cultura nord-americana de finals del segle passat, una versió moderna de la fascinació que encara genera Jack l’Esbudellador. La seva ment va fer tremolar la filosofia utòpica del pacifisme hippy.

Manson va morir diumenge en un hospital de Califòrnia, on feia unes setmanes que havia estat traslladat des del centre penitenciari on complia cadena perpètua. Estava malalt des de feia temps i va morir per causes naturals. Tenia 83 anys. El jove Manson havia somiat una carrera plena d’èxits musicals però la vida li va reservar una entrada amb nom propi a la gran enciclopèdia dels grans crims de la història dels Estats Units. Ell mai va ser acusat d’assassinat, però la justícia va considerar que era el cervell i instigador d’un grup de joves acòlits, que el seguien cegament i que sí que van matar, moguts pel seu carisma messiànic. Una fama que va haver de viure entre reixes, lluny de tota la literatura, documentals i pel·lícules inspirats en la seva vida i excessos.

Nit del 9 d’agost del 1969. Una festa en una mansió de Beverly Hills. Manson feia poc que havia sortit d’una estada llarga a la presó per robatoris, frau i proxenetisme, i s’havia envoltat de joves hippies de bona família, a qui havia encomanat la filosofia basada en la cienciologia, l’esoterisme i l’obsessió pels Beatles. Es feien dir La Família i actuaven com una família. Manson va donar ordres a quatre d’aquests joves perquè irrompessin aquella nit d’estiu a la festa. Carregats amb armes i borratxos de sang van assassinar brutalment cinc persones. Entre les víctimes, la jove actriu Sharon Tate, de 26 anys, embarassada de vuit mesos i parella del director Roman Polanski.

L’escena que van trobar els investigadors quan van entrar a la mansió va marcar els nord-americans. L’apocalipsi a l’exclusiu Beverlly Hills que Manson pensava que fluïa de Helter skelter, cançó inclosa al White album publicat el 1968 pel quartet britànic. Les parets de la casa estaven plenes de sang de les víctimes i havien utilitzat la de Tate per escriure “Mort al porc”, així com el nom mal escrit de la cançó maleïda dels Beatles.

No hi va haver compassió cap a Tate, que, segons es va saber al judici, va pregar als assassins que tinguessin clemència per ella per salvar la vida del fill que duia al ventre. “Cap pietat per a tu, dona”, li van respondre abans de clavar-li fins a setze ganivetades.

L’orgia de sang va continuar la següent nit, amb l’assassinat de l’empresari multimilionari Leno LaBianca i la seva dona, Rosemary, també a Los Angeles. Tot plegat va fer créixer tant la por entre els habitants de la capital del cinema que les cròniques de l’època asseguren que aquells dies les empreses de seguretat van fer el seu particular agost. El llistat del grup es completa amb l’assassinat uns dies abans de Gary Hinman, un petit traficant i músic que havia rebutjat participar en una banda de Manson.

La policia va detenir primer Susan Atkins per la mort de Hinman. A partir d’aquí la policia va descobrir l’existència de La Família i el seu historial criminal. A l’octubre va caure Manson. Les seves fitxes policials o aparicions públiques durant les vistes del llarg judici, que va durar dos anys, van fer de la seva imatge una autèntica icona. El judici va estar farcit d’espectacles protagonitzats pels acusats. També va ser impactant l’entrada somrient de tres de les processades. Entre sessió i sessió, Manson es va tatuar una creu gammada al front i va quedar clar que era el cervell i líder de la banda, però també el desig eròtic i amorós de les integrants noies, totes de classe mitjana.

La Família va ser condemnada a mort el 1971 però va poder commutar la condemna per la cadena perpètua quan el 1977 l’estat de Califòrnia va prohibir la el càstig. Manson va passar a ser el pres número B-33920 i, tot i que en diverses ocasions va reclamar la llibertat condicional, cada vegada que ho feia la justícia l’hi negava. El 1981, en una entrevista a la televisió, el reclús va assegurar que no tenia por de ser executat. “Sovint sento que em fa por viure. Viure és el que em fa por. Morir és fàcil. Llevar-se cada dia i passar un dia i un altre és difícil”, va dir. La seva vida tampoc va ser fàcil. Nascut a Cincinnati el 12 de novembre del 1934, va ser carn de reformatori durant bona part de la seva infància, marcada per una mare amb problemes amb l’alcohol i sense capacitat per cuidar del petit Charles. El noi va créixer pensant que algun dia aixecaria aplaudiments i crítiques entre el públic quan pugés a un escenari. Manson ho va intentar però la seva carrera musical va ser un somni mort abans de néixer. Aquesta frustració va acabar fent d’ell una ment criminal.

Cinc dècades després de la massacre, la figura de Manson continua vigent en l’imaginari de figures sinistres, i no només ha atret l’atenció de la cultura underground sinó de grups com Guns N’ Roses, que van versionar Look at your game, girl, una cançó signada per Manson per pagar les despeses del seu judici. El negoci de la mort.

Més continguts de