FOTOGRAFIA

Adeu al retratista sigil·lós de Picasso

Mor als 102 anys el fotògraf nord-americà David Douglas Duncan, amic de l’artista malagueny

El fotògraf David Douglas Duncan va visitar el Museu Picasso de Barcelona per última vegada l’octubre del 2013, arran de la inauguració d’una exposició amb una selecció de les 163 fotografies de l’artista malagueny a la seva mansió de La Californie que va donar al museu. Aleshores Duncan tenia 97 anys. Ja era un home fràgil, però amb la seva vitalitat va convertir la roda de premsa en una experiència memorable. Hauria pogut durar hores i més hores. “Soc un fotògraf de guerra, encara sento les coses amb el cor”, va dir Duncan, que va cobrir conflictes com ara la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea i la Guerra Civil Grega.

A Picasso el va conèixer l’any 1956 i van mantenir una relació d’amistat fins a la mort del malagueny, el 1973. “T’adones que la vida passa com una bufada”, va dir també l’artista, que va morir dijous als 102 a l’Hospital de Grassa (França) arran de les complicacions d’una pneumònia. S’havia instal·lat a Castellaras feia dècades, i es va mantenir actiu fins al final de la seva vida. “Va telefonar al museu fa un més. El director li havia enviat un carta per demanar-li permís per prestar les seves fotografies per a una exposició, i va trucar per dir que hi estava d’acord”, recorda Sílvia Domènech, cap del Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso i comissària de la mostra de la donació de Douglas Duncan. “Picasso va estar envoltat de molts fotògrafs i va tenir una relació personal amb molts d’ells -diu Domènech-. Per a mi cada cas és diferent, i en el cas de Duncan el que és interessant és que fa sèries de com Picasso vivia i treballava. La seva producció es concentra sobretot durant els primers anys”.

David Douglas Duncan va tenir una relació especialment pròxima amb Picasso. “Tenia la possibilitat d’anar-hi sovint i Picasso va dir que era com de la família. Duncan deia que senzillament es van caure bé des del primer dia i que passava desapercebut amb la seva càmera. Una cosa que em va cridar l’atenció és que ells dos no parlaven gaire. Douglas Duncan parlava poc espanyol i poc francès. I Picasso no parlava anglès. Deia que no necessitaven parlar, que Picasso es posava a treballar i ell anava fent fotografies”, explica Domènech. Durant el seu pas pel Museu Picasso van enregistrar una entrevista amb David Douglas Duncan. “Va dir poca cosa de la seva obra d’abans de conèixer Picasso”, diu Domènech. El Museu Picasso va organitzar una segona mostra amb fotografies seves i de Marcos Chamudes, Roberto Otero i André Villers, en què les imatges dialogaven amb ceràmiques del malagueny, propietat del museu.

Imatges que dignifiquen soldats

David Douglas Duncan va fitxar per la revista Life després de la Segona Guerra Mundial i per a aquesta publicació va cobrir conflictes a Palestina, Grècia, Turquia, l’Índia, Egipte, el Marroc i l’Afganistan. “Volia donar al lector la perspectiva visual i el sentiment del noi que estava sota el foc, les seves aprehensions i els seus patiments, les seves tensions i els seus alleujaments, el seu comportament en la presència de la mort amenaçadora”, va explicar el fotògraf. Mentre que va posar en relleu la humanitat i la dignitat dels seus compatriotes combatents, en el cas de l’artista malagueny va retratar els seus moments més íntims i desinhibits. De fet, la primera vegada que va visitar Picasso, el malagueny el va rebre a la banyera. “Era com un nen”, va recordar Duncan. Al seu torn, el fill de Picasso, Claude, va definir Duncan com un “monument”.

La guerra també va estar relacionada amb la manera com Duncan va entrar en contacte amb Picasso. Robert Capa li havia promès que li presentaria Picasso perquè creia que es farien bons amics, però va morir a la Guerra d’Indoxina. Finalment, Douglas Duncan, que vivia al sud de França, va visitar l’artista tornant de l’Orient i abans de partir cap a Marràqueix. “Ningú s’hauria pogut imaginar el món que hi havia darrere d’aquella vella paret i aquella reixa de ferro que s’obria vegades comptades, en un camí estret i tranquil per sobre de Canes”, va recordar durant la seva visita a Barcelona. Aquesta relació va quedar recollida en vuit llibres.

Un degà poc reconegut

Amb motiu del centenari de David Douglas Duncan, la revista Life va recollir fa dos anys els testimonis de diferents periodistes i editors de la revista i personalitats del món de la fotografia per retre-li homenatge. Entre ells hi havia el del director del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, que va reclamar més reconeixement per a la seva tasca: “Sovint celebrem que s’han redescobert imatges de tal fotògraf o tal altre, però David Douglas Duncan mai ha rebut el reconeixement que veritablement mereix. Encara és un dels meus herois. Va aportar una cosa diferent al reporterisme de guerra durant la Guerra de Corea. Totes les generacions de fotògrafs de guerra es van inspirar en la seva feina, a partir del Vietnam. Fins i tot alguns cineastes es van inspirar en el seu sentit de l’enquadrament, sense vergonya, sense acreditar-lo”.

A més de la fotografia de guerra, Leroy va posar en relleu la importància de David Douglas Duncan com a fotògraf de temes polítics. “També va crear una nova manera de cobrir la política, amb Self-Portrait: USA [Autoretrat: EUA]. Aquí una altra vegada molts fotògrafs li deuen molt”, va dir Leroy.

Més continguts de