Cinema

Mor als 106 anys Manoel de Oliveira, el patriarca del cinema europeu

Amb 83 anys de carrera i més , era l'únic director de l'època muda que continuava en actiu. La seva primera pel·lícula data del 1931

Semblava que havia de ser etern. Manoel de Oliveira, el cineasta incombustible, l'home que desafiava la llei natural per continuar dirigint pel·lícules més enllà dels 100 anys, ha mort aquest dijous als 106 anys, segons informen els mitjans portuguesos.

A Oliveira no li agradava parlar gaire de la seva longevitat –“un accident biològic”, afirmava–, però sí del que implicava. “He crescut amb el cinema”, va dir el 2008 en rebre la Palma d'Or honorífica de Canes. “Però en realitat va ser el cinema el que em va fer créixer”. Oliveira va dirigir el seu primer film el 1931: 'Douro, Faina Fluvia', un estudi antropològic sobre la vida a la ribera del riu Duero. Més endavant dirigiria altres documentals com 'Miramar, praia de rosas' (1938) o 'Já se fabricam automóveis en Portugal' (1938) i intervindria com a actor en la segona pel·lícula sonora portuguesa, 'A canção de Lisboa' (1933). El seu bateig com a actor, tanmateix, va tenir lloc al film 'Os lobos', del 1923.

Entre la seva primera ficció, 'Os Meninos Milionários' (1942), i 'O Pintor e a Cidade' (1956), ja en color, transcorren catorze anys en què Oliveira abandona el cinema per concentrar-se en els negocis familiars. No ho tornarà a fer, però a causa de la dictadura de Salazar la seva producció es limita a documentals, que, a partir d''Acto de primavera' (1963), s'inscriuen en un corrent d'antropologia visual inspirat pel cinema etnogràfic de Jean Rouch. Per culpa d'un dels curtmetratges que dirigeix durant aquesta època, 'A caça' (1964), passarà deu dies detingut a la presó.

El retorn d'Oliveira a la ficció i el començament del seu període d'estabilitat i èxit internacional arrenca amb 'O passado e o presente' (1971). A partir d'aquest film, el seu estil comença a definir-se per combinar les estratègies del cinema i el teatre i per fugir del realisme, amb abundància de traços al·legòrics i expressionistes. Alguns dels títols que el consagren internacionalment durant aquells anys són 'Amor de perdiçao' (una de les seves diverses adaptacions de Camilo Castelo Branco que va dirigir), 'Francisca' (1981), 'Le Soulier de Satin' (1985) –Lleó d'Or a Venècia– i 'Os canibais' (1988), realitzat a l'estil d'una òpera i amb els actors fent 'playback' sobre música de João Paes.

Les adaptacions literàries van ser una constant en la filmografia d'Oliveira. El 1995 adapta Agustina Bessa Luís a 'O convento' (1995), amb Catherine Deneuve i John Malkovich de protagonistes, i l'any següent la torna a adaptar a 'Party', que protagonitza Michel Piccoli. Els 90 són anys de reconeixement als grans festivals, amb títols com 'A divina comedia' (1990), premi especial del jurat de Venècia, i 'La carta' (1999), premi del jurat a Canes. El 2008, el festival el va homenatjar amb una Palma d'Or honorífica.

Consagrat com un referent del cinema europeu, gairebé el seu gran patriarca, el cineasta va continuar rodant al llarg del segle XXI. "Si ho deixo de fer, em moriré", acostumava a dir. I, efectivament, la seva mort ha arribat poc després que el cineasta es veiés obligat a abandonar diversos projectes per motius de salut. L'últim que va completar va ser 'O velho do Restelo', un curt de 19 minuts que es va estrenar al darrer Festival de Venècia.

Però abans, el productor català Lluís Miñarro va produir a Oliveira dues de les seves últimes pel·lícules: 'Singularitats d'una noia rossa' (2009') i 'El extraño caso de Angélica' (2010), protagonitzada per Pilar López de Ayala. El 2012, Miñarro li va dedicar el curtmetratge '101', un homenatge a la figura del seu admirat director.

Etiquetes

Més continguts de