Mor Salvador Távora, el dramaturg i director teatral que va dignificar la cultura andalusa

BarcelonaGuardo com una relíquia el disc on Salvador Távora, que va morir ahir a Sevilla als 88 anys, va recollir un grapat de cançons dels seus espectacles fins a l’any 1995 per reviure’n les emocions, com ell volia. I ahir no podia evitar emocionar-me fins a plorar quan el sentia cantar el seu amor per Andalusia.

“Tierra que rozan dos mares / al ritmo de sus banderas / te he de querer mientras viva / y hasta el día en que muera” (Las Bacantes). ¿Es pot dir més clar? I tant si va estimar Andalusia, per més que ella no li correspongués amb el mateix afecte, al final de la seva vida, quan el van esperonar a obrir un teatre al seu barri, El Cerro del Águila, per després deixar-lo abandonat i arruïnat. De fet, Távora i La Cuadra de Sevilla van aconseguir el seu prestigi gràcies a la mirada dels de fora (35 països, 180 festivals).

A Nancy, l’exministre de Cultura francès Jacques Lang hi va convidar el seu primer espectacle, Quejío. Estrenat el 1972, Quejío contenia ja totes les constants d’un teatre antiacadèmic, trencador, a l’altura del Living Theater o el Bread and Puppet nord-americans i fet amb tot allò que naixia de la seva peripècia vital fins a aquell moment. Abans que home de teatre, Távora va ser soldador en una fàbrica i va provar sort com a torero -el 1951- i seguidament cantaor. Com a obrer volia denunciar el sistema, i com a cantaor reivindicar un flamenc compromès en el fons i en la forma. A Quejío, que vam poder retrobar el 2017, Távora va establir un nou llenguatge escènic punyent, emocionant i poètic que aventurava fa més de 45 anys les hibridacions que avui es fan servir en el teatre més avantguardista. A Quejío hi trobem un esplèndid ritual -quin sentit del ritual tenia!- que contaminarà els següents espectacles. Així, va crear Los palos (1975), Herramientas (1977), Andalucía amarga (1979), Nanas de espinas (aproximació a Federico García Lorca, 1982), Piel de toro (1983), Las Bacantes (1987) i Alhucema (1988).

Segueixo emocionant-me. “Mi sangre va por los surcos / empapando los terrones / y el fruto de mi trabajo / se lo llevan los señores” (Andalucía amarga). Després, Távora es va atrevir sense la mateixa repercussió amb una versió de Crónica de una muerte anunciada i en la reivindicació de Picasso (Picasso andaluz) per tornar el 1994 a la temàtica andalusa amb Identidades.

Salvador Távora va tenir fins aleshores una relació especial amb el públic i el teatre independent catalans. Al seu racó de la plaça Sant Agustí, on sempre s’hostatjava, se sentia com a casa. Per això li va fer mal la prohibició de la Carmen taurina a la plaça de toros de Barcelona l’any 1999. Una versió amb toreig de l’esplèndid espectacle del 1996 Carmen. Ópera andaluza de cornetas y tambores que mostrava una Carmen obrera i amb consciència política. Lluitador com era, va demandar la Generalitat i va guanyar al Suprem, però no va poder, com volia, fer l’obra a Barcelona. Després encara ens delectaria amb Flamenco para Traviata (2007) i Memoria de un caballo andaluz (2012) fins que el 2017 va recuperar Quejío i al Foyer del Poliorama ens vam acomiadar. “Ay los que cantamos / ay los que se fueron / ay de los que tienen / zapatitos nuevos”.