ARTS ESCÈNIQUES

Carles Canut, pura vocació teatral

Mor als 74 anys l’actor i director del Teatre Romea, popular pel seu jutge Rafecas televisiu

Carles Canut al Teatre Romea. / SERGI PANIZO / FOCUS

Carles Canut anava cada dia a la seva oficina: el Teatre Romea. Hi tenia un despatx on llegia teatre, estudiava i organitzava els actes de la Fundació Romea, que dirigia amb entusiasme des del 2006. La seva vida és indissociable de la història d’aquest teatre. Solia dir que fins i tot coneixia el fantasma de Margarida Xirgu, una aparició que els teatrers veuen passejar de nit per la sala. L’esperit de Carles Canut (Gerri de la Sal, 1944) també hi perviurà. L’actor va morir ahir, quatre dies després de fer 74 anys, vençut per una batalla de dos anys i mig contra el càncer. Va lluitar contra la malaltia treballant: volia arribar a Nadal per tornar a l’escenari amb Adossats, el seu últim paper teatral, i abans, a principis del 2017, havia assumit l’encàrrec de Focus de dirigir el Teatre Romea, una proposta inesperada que va entomar amb la mateixa humilitat, il·lusió i passió amb què encarava cada nova obra.

El sector teatral lamentava ahir la pèrdua d’un gran actor però, sobretot, d’un gran company que s’estimava el teatre. “No he conegut un home de teatre amb més vocació que el Carles. Les 24 hores del dia pensava en el teatre. Hauria fet quatre obres a la vegada, volia tots els personatges, era desmesurat. Tenia una passió brutal pel teatre i tenia una gran cultura teatral”, explicava ahir un dels seus millors amics, Josep Maria Pou, amb qui es coneixia des de feia 50 anys quan tots dos van aterrar a Madrid per fer carrera teatral. Havia debutat el 1963, i el 1970 Canut va entrar al Teatro Español. Tres anys més tard se’n va anar a Veneçuela, on es va integrar a la companyia Rajatabla, de la qual va ser subdirector i amb la qual va recórrer una vintena de països.

Va passar-hi una dècada i va tornar per treballar amb Núria Espert a La tempesta. Al final es va acabar quedant aquí, per actuar a L’òpera de tres rals, de Mario Gas, perquè va conèixer la seva dona i perquè li van oferir interpretar el jutge Rafecas televisiu. La feina a Vostè jutja (1985) i les tertúlies com a aficionat de l’Espanyol el van fer molt popular, així com altres papers televisius.

Però casa seva era el teatre. El seu primer muntatge va ser La hermosa gente de William Saroyan, que va fer en l’època del Gogo Teatre Experimental que l’actor va fundar amb Santiago Sans a l’Institut d’Estudis Nord-Americans i on es van incorporar després Gas, Carles Velat i Emma Cohen. Al llarg dels anys treballaria amb els principals directors escènics del país (Xavier Albertí, Joan Ollé, Esteve Polls, Magda Puyo...), però no va deixar de defensar també el talent més jove i les sales petites ( Burundanga, 1984, La Sra. Oliver ). Mario Gas li va donar un dels seus últims papers a Sócrates, on demostrava que era un gran actor que estava sempre al servei de l’obra i del personatge. “Tot i la seva qualitat, acceptava fer de suport del protagonista”, exalçava Josep Maria Pou. Un dels entreteniments preferits de les llargues gires compartides (perquè Pou el va dirigir també a La vida por delante i Truca un inspector ) era jugar a posar a prova els seus coneixements teatrals enciclopèdics. El 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Pinyol de la companyia Romea

Carles Canut va actuar per primera vegada al Romea el 1968 amb El deseo cogido por la cola, de Pablo Picasso, i sobretot hi arrelaria gràcies a la productora Focus, que el gestiona des del 1999. “Tenia dues dèries, el teatre i la família, i no sé en quin ordre. Ell volia dedicació plena al teatre, i nosaltres també”, recorda Daniel Martínez, president del grup Focus, que li va oferir un contracte fix el 1993. D’aquesta llarga relació amb Focus en destaca creativament una època prodigiosa, del 2000 al 2010, en què va ser el nucli dur de la companyia Romea. Abans ja havia treballat amb Calixto Bieito (en obres com Galileo Galilei de Brecht i El rei Joan, de Shakespeare) i l’arribaria a dirigir en una quinzena de muntatges mítics, com El rei Lear, Macbeth, Peer Gynt, Tirant lo Blanc i Plataforma, que li va valer un premi Max.

“Era pura passió, com un nen enjogassat. Sempre estava de bon humor, amb aquella ironia fina, aquella murrieria tendra. Podia fer broma abans de sortir a escena però alhora tenia un rigor i una professionalitat increïbles. Era seriós i entregat”, recorda l’actriu Àngels Bassas, que va formar part de la companyia Romea. “Vam viatjar per tot el món durant molts anys. Vam passar moltes hores junts -recorda Bieito-. Sempre apassionat i entusiasmat amb cada nou projecte. Era una persona directa, sincera, emocional i entranyable que es feia estimar per tothom. El Carles era un enamorat de la vida i el teatre”. Se’n va la vida, però queda el seu teatre.

Llàstima que l’última rèplica no fos a l’escenari

Més continguts de