Mor Daniel Viglietti, la veu del poble uruguaià

Barcelona"'¡A desalambrar, a desalambrar! Que la tierra es nuestra", cantava Daniel Viglietti, mort dilluns a Montevideo als 78 anys a causa d'unes complicacions mentre era intervingut quirúrgicament. "Va sembrar llavors d'utopia, de tradició i de somni d'un home una mica millor, d'una humanitat una mica millor", deia ahir l'expresident de l'Uruguai José Mújica sobre un gegant de la música llatinoamericana. 'A desalambrar', una composició dels anys 60, capturava els anhels de justícia social de les societats americanes sotmeses a la depredació tant de les elits locals com dels interessos dels Estats Units.

Viglietti va mantenir aquest compromís fins al final. El 30 de setembre, al concert que va oferir a l'AnteFest de Piriapolis, a l'Uruguai, Viglietti va transmetre una vegada més la crida de dignitat d''A desalambrar' i va insistir a més en la necessitat d'una música que no fugi d'estudi: "Que la música sigui una manera d'expressar coses que per altres mitjans no es diuen", va dir cap al final de l'actuació. Justament això és el que va fer el cantautor uruguaià al llarg de cinc dècades: construir la cançó protesta com a cançó propositiva. "Era un lluitador social, un cantautor enamorat de la bellesa i de la justícia", recordava ahir la seva esposa, Lourdes Villafaña. La lluita no era retòrica: va comportar-li presó i exili en les nits més fosques de la dictadura.

Referent musical i polític

Nascut a Montevideo el 24 de juliol del 1939, Viglietti ha sigut un referent per a diverses generacions de cantautors, des de contemporanis seus com Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Mercedes Sosa, Violeta Parra i Joan Manuel Serrat fins a joves com Feliu Ventura i Cesk Freixas. Era un intel·lectual que canta, però molt més encara, perquè la seva obra no és només la dignitat de la paraula sinó també la de la música popular llatinoamericana, un patrimoni que es va comprometre a preservar des que va publicar el disc 'Canciones folklóricas y 6 impresiones para canto y guitarra' (1963), un treball que ja lligava l'herència tradicional amb la denúncia de la injustícia.

Fill de la pianista Lyda Indart i del guitarrista César Viglietti, el cantautor uruguaià es va formar com a concertista de guitarra clàssica, i va posar el coneixement de l'instrument al servei de les músiques populars i el combat polític. Discos com 'Hombres de nuestra tierra' (1964), 'Canciones para el hombre nuevo' (1968), 'Canto libre' (1970) i 'Canciones chuecas' (1971) van construir una carrera ferma, també dedicada a cantar poetes com César Vallejo, Rafael Alberti, Federico García Lorca i Nicolás Guillén, i estroncada per la repressió. Va ser detingut el 1972 durant la campanya contra els tupamaros, en què també va ser empresonat José Mújica. Alliberat gràcies a la pressió internacional, Viglietti va exiliar-se el 1973, primer a l'Argentina i després a França. Quan el 1984 va tornar a l'Uruguai va publicar els discos fruit de la seva col·laboració amb Mario Benedetti, amb qui havia compartit exili.

El llegat de Viglietti són també cançons que han passat de generació en generació com 'A desalambrar', 'Canción para mi América', 'Milonga de andar lejos' i 'Gurisito'. "És un dia trist", deia ahir José Mújica, una sensació compartida per totes les persones que van passar pel Teatre Solís de Montevideo per acomiadar una de les grans veus de la cultura llatinoamericana.