Mor el músic Manu Dibango als 86 anys a causa del coronavirus

BarcelonaEl músic Manu Dibango ha mort aquest dimarts als 86 anys en un hospital a prop de París víctima del coronavirus, tal com ha informat el seu entorn familiar a Facebook. El saxofonista camerunès va ser un dels noms fonamentals de la música africana, mestre en ritmes d'anada i tornada entre l'Àfrica occidental i Amèrica i defensor d'un panafricanisme cultural modern. "Volia fer una música africana que pogués relacionar-se amb el blues, el jazz, el reggae, la música tradicional europea i els cançoners africans, caribenys i àrabs. Volia un so per a l'africania", explicava Manu Dibango, per a qui "la unitat" havia de construir-se des de "la diversitat", tal com va proposar amb el disc Wakafrica (1994), un projecte en què van participar músics com el malià Salif Keita, el congolès Ray Lema, la beninesa Angelique Kidjo, el senegalès Youssou N'Dour, el nigerià King Sunny Ade i el grup sud-africà Ladysmith Black Mambazo, entre d'altres.

Aquest ideari ja era present en el seu primer gran èxit internacional, la cançó Soul makossa, publicada en un senzill el 1972 i posteriorment en un àlbum homònim. Dibango, amb un innegable esperit pop, assimilava el funk i el jazz en estructures rítmiques africanes i mostrava clarament la sintonia entre les músiques dels afroamericans i les dels africans, de la mateixa manera que passava amb l'afrobeat de Fela Kuti. Més endavant Dibango relacionaria la seva tradició amb l'afrocubana, amb un resultat igualment exuberant, en discos com CubÀfrica (1998), amb Elíades Ochoa & El Cuarteto Patria, i en diferents col·laboracions amb la Fania All Stars. Tot plegat formava part d'un mateix propòsit: la relació lliure i d'igual a igual entre tradicions i estètiques musicals diferents i la demostració que les músiques africanes no eren un tresor aturat en el temps per ser admirat o espoliat, sinó una poderosa força dinàmica amb veu pròpia en el context internacional.

Manu Dibango, nascut a Doula el 12 de desembre del 1933, va viure a França, on va aficionar-se al jazz, i a Bèlgica, on va conèixer músics congolesos com el cantant Grand Kallé. Les dues influències serien decisives en la seva trajectòria. Del jazz va agafar la cal·ligrafia del saxo, i de Kallé, que estava revolucionant la música amb la rumba congolesa, una manera de dirigir una formació des del ritme. Dibango, que amb Kallé havia après tots els secrets de les músiques de ball, es va convertir en líder del seu propi projecte el 1967: va incorporar el soul i el rhythm'n'blues a les estructures rítmiques africanes, amb el jazz com a fil conductor.

En aquell context, en què la música afrocubana havia servit per enlairar la rumba congolesa i el funk era reinterpretat per orquestres de l'Àfrica occidental, especialment de Ghana, Dibango emergia com un demiürg destinat a dibuixar un triangle virtuós entre els ritmes africans, els cubans i els afroamericans. A la seva manera, connectava tant amb les orquestres cubanes com amb el batec col·lectiu de la Fania All Stars, i alhora s'emmirallava en els combos de jazz. I aleshores, a principis dels anys 70, músics com Fela Kuti i Manu Dibango es revelaven gairebé com a superherois musicals lligant estètiques tradicionals i modernes amb naturalitat i llibertat. Eren els temps de consolidació d'estils com el highlife i l'afrobeat, unes prodigioses fàbriques de ritmes.

Soul makossa va catapultar la popularitat de Dibango. Bona prova de l'impacte que va tenir aquell tema és que Michael Jackson i Quincy Jones en van utilitzar bona part per compondre la cançó Wanna be startin’ somethin', del disc Thriller (1982). Molts anys després, el 2009, la justícia va donar la raó a Dibango, tant en el cas de la cançó de Jackson com en el de Don't stop the music de Rihanna, que també feia servir Soul makossa sense acreditar-la.

L'èxit del saxofonista camerunès es va multiplicar a mesura que es consolidava el circuit de l'anomenada world music, etiqueta occidental que funcionava com a arma de doble tall: d'una banda, obria les portes dels escenaris europeus i nord-americans a músics d'altres continents; de l'altra, els dificultava sortir d'aquest circuit. Dibango, sobirà de mena, va crear el Festival Soirs au Village, a França, i en cap cas va acomodar-se, sinó que va seguir investigant diferents maneres d'expressar-se musicalment. El seu llegat és immens. Esclar, és immens.