El Joker de Joaquin Phoenix, explosiu Lleó d'Or de Venècia

El jurat presidit per Lucrecia Martel entrega a Roman Polanski el Gran Premi de la Mostra

La sorprenent història del Lleó d’Or que ha aconseguit Joker, ben merescudament, la salvatge immersió de Todd Phillips, el director de Ressaca a Las Vegas, en l’imaginari dels superherois, va començar el 24 de juny. Aleshores la Mostra de Venècia va anunciar que la presidenta del jurat de la seva 76a edició seria Lucrecia Martel, una cineasta valenta i subversiva que fa uns mesos va explicar que havia rebutjat dirigir el film Black Widow de la factoria Marvel perquè li van dir que ella no s’hauria de fer càrrec de les escenes d’acció.

Aquesta explosiva història va continuar el 25 de juliol, quan Alberto Barbera, director artístic de la Mostra, va anunciar que Joker havia estat seleccionada per competir a Venècia. Era un fet excepcional, ja que les produccions de Hollywood de caràcter popular acostumen a presentar-se fora de competició als grans certàmens europeus. Aquesta memorable cronologia va culminar ahir quan Martel va anunciar l’entrega del Lleó d’Or a Joker poc després de celebrar el valor dels films “que ens permeten pensar sobre el món”.

Resulta gairebé impossible no entendre el premi a Joker com una decisió d’ampli abast polític, i no només perquè la sinistra pel·lícula de Phillips utilitza l’enemic de Batman com una eina per reflexionar sobre un món marcat per la lluita de classes i per una certa dictadura de la felicitat (arrelada en la comercialització massiva de psicofàrmacs), sinó també per la manera com Joker, una producció de Warner Bros, aconsegueix impugnar l’infantilisme que impera al Hollywood actual. Com un veritable cavall de Troia, el film s’aboca al gest sacríleg de destapar els orígens de Joker -un personatge que, històricament, havia enterrat el seu passat rere un rigorós hermetisme- prenent com a principal referent el Nou Hollywood de la dècada dels 70, i en particular dues obres capitals en la filmografia de Martin Scrosese: Taxi driver i El rei de la comèdia.

Joaquin Phoenix explora la humanitat del Joker

Un Joker terroríficament humà

A diferència dels anteriors Jokers, el que interpreta Joaquin Phoenix -a qui Phillips va definir com “el lleó més ferotge i valent que conec” al dedicar-li el Lleó d’Or- no es presenta en cap moment com el portaveu de cap causa, ni tan sols és possible veure’l com un emissari del caos. Atrapat entre la incomprensió i la set de reconeixement, aquest nou Joker resulta especialment terrorífic perquè la monstruositat del personatge sempre queda en un segon pla, rere la seva incontestable i tràgica humanitat. En aquest film sense gaires efectes especials, més enllà de l’animalista interpretació de Phoenix, els obscurs impulsos que porten el personatge a esdevenir un malvat de llegenda tenen més a veure amb el desig d’un alliberament íntim que amb uns anhels megalòmans.

Les sorpreses del palmarès no es van acabar amb el Lleó d’Or. Després de la polèmica encesa per les declaracions de Lucrecia Martel, a l’inici de la Mostra, contra la figura de Roman Polanski -pels problemes del cineasta amb la justícia nord-americana per un antic cas de violació-, el Gran Premi del Jurat a J’accuse, el nou film de Polanski, va deixar la premsa acreditada a Venècia amb un pam de nas. Encara més tenint en compte que J’accuse, una acadèmica crònica històrica del cas Dreyfus, és fàcilment interpretable com una paràbola sobre la condició de Polanski com a víctima de la infàmia.

El jurat de la Mostra va encertar-la destacant, amb el premi a la millor direcció, la tasca del cineasta suec Roy Andersson a About endlessness. La Copa Volpi al millor actor pel sensacional treball de l’italià Luca Marinelli a Martin Eden, adaptació de la novel·la homònima de Jack London, va sonar a premi menor per a la millor pel·lícula vista al festival, mentre que el guardó a l’actriu Ariane Ascaride per Gloria Mundi va ser un premi excessiu per al film de Robert Guédiguian. Aquest palmarès tan polititzat es va completar amb el Premi Especial del Jurat per al documental satíric La mafia non è più quella di una volta de Franco Maresco, una denúncia de la inoperància d’Itàlia en el desmantellament de la cultura mafiosa.

Per acabar, cal destacar els dos premis que va conquerir el cinema espanyol en el palmarès de la secció paral·lela Orizzonti. L’hispano-xilè Théo Court va guanyar el premi a la millor direcció per Blanco en blanco, una meditació, en clau de western itinerant, sobre el genocidi indígena durant la conquesta de la Terra del Foc per part dels occidentals, mentre que la murciana Marta Nieto va ser escollida millor actriu per Madre de Rodrigo Sorogoyen, continuació del curtmetratge homònim del mateix director que va ser nominat a l’Oscar.