Música entre uns quants bons amics a L’Auditori

BarcelonaOBC L’AUDITORI 29 DE MARÇ

És suficientment coneguda i està prou documentada l’amistat que va unir Johannes Brahms i Robert Schumann. Però no sempre s’insisteix prou en les afinitats musicals i en les puntuals coincidències estilístiques entre els dos compositors. Certament, Schumann va ser molt més romàntic que Brahms, però ocasionalment algunes partitures de l’un presenten ponts de diàleg amb l’altre. I el concert del cap de setmana de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ha semblat ratificar-ho.

Perquè la celebèrrima tercera simfonia del músic d’Hamburg presenta els mateixos trets en el traç melòdic i en la seva estructura clàssica que Schumann sembla explorar en el magnífic concert per a violoncel, escrit trenta-tres anys abans que la simfonia del seu amic. I Kazushi Ono, director d’aquestes sessions a L’Auditori, així sembla haver-ho entès, insistint en el treball amb la corda, compacta però dúctil, amable en el tractament sonor i molt equilibrada amb el vent. A més, el gest clar i precís del mestre japonès contribuïa a aquella transparència d’arrels innegablement clàssiques que tant Brahms com Schumann exhibeixen en les dues partitures.

Per acabar d’arrodonir la qualitat de la proposta, en el cas del concert de Schumann es va comptar amb el protagonisme d’un solista de luxe com Gautier Capuçon, de gest ampli, emissió sonora generosa i fraseig exquisit. I amb moments de gran bellesa, com ara un magnífic Sehr lebhalt, en el context d’una peça que es toca sense interrupcions. El bis de Capuçon amb El cant dels ocells harmonitzat per Pau Casals i acompanyat pels violoncel·listes de l’OBC va contribuir a l’entusiasme del públic, una part del qual va ovacionar dempeus el músic francès. La convergència amb aquests dies convulsos al voltant de la polèmica dels llaços grocs i les gracietes de les juntes electorals de torn segur que van contribuir a l’emoció latent davant una peça tan simbòlica.

La sessió acabava amb la suite de L’ocell de foc que, després d’un inici dubitatiu, aviat es va desenvolupar sense problemes, sobretot a partir de la dansa infernal. Ono va treure un so compacte de l’orquestra, potser menys incisiu però no per això menys espectacular al servei de la gloriosa partitura de Stravinsky.

I deixem per al final un comentari sobre la simpàtica peça que obria el concert, Gall de foc. Una estrena absoluta de Mariona Vila pensada i preparada per a cor infantil, ukeleles i contrabaixos, cantats i tocats per alumnes de l’Escola Pepa Colomer del Prat de Llobregat i que s’integra en el magnífic projecte social de l’OBC Et toca a tu. Propostes així i resultats com els obtinguts, gràcies al bagatge de Vila i al mestratge dels responsables pedagògics de l’esmentat centre educatiu, ens fan pensar que en matèria cultural aquest país no està perdut.