Nikolaj Coster-Waldau: “‘Joc de trons’ és una feina més”

SitgesÉs probable que l’estrella d’aquesta edició de Sitges més buscada per les càmeres i els caçadors d’autògrafs sigui Nikolaj Coster-Waldau. Potser no tothom reconeix el seu nom al moment, però sí el del personatge que interpretava a Joc de trons, Jaime Lannister, el Mata-reis capaç de llançar un nen al buit i també de jugar-se la vida per Tyrion i Brienne. Però Coster-Waldau no va visitar Sitges ahir per comentar el final de Joc de trons,sinó per presentar Suicide tourist, el drama amb tocs de terror en què interpreta un agent d’assegurances que no sap com gestionar la notícia que pateix un càncer terminal i que, després d’un parell d’intents frustrats de suïcidi, acaba recorrent a un hotel clandestí on fan realitat les fantasies suïcides dels clients.

Que Coster-Waldau no se sent còmode fent el paper d’estrella de Joc de trons salta a la vista des del moment en què apareix a la roda de premsa de Suicide tourist, envoltat per tot l’equip d’aquesta producció danesa, des del director Jonas Alexander Arnby fins a les dues productores, el guionista, el director de fotografia i l’autor de la banda sonora. “Aquesta gent no ha treballat a Joc de trons però tenen moltes coses per explicar”, recordava als periodistes, fent el paper d’estrella de cinema humil i enrocant-se de seguida que apareixia el nom de la sèrie en alguna pregunta. “És evident que Joc de trons és una sèrie important, arreu del món tothom l’ha vist i això és fantàstic, però per a mi és una feina més”, va deixar caure.

L’actitud de l’actor també està relacionada amb el desig de posar el focus sobre Suicide tourist, una pel·lícula estimable amb un guió subtil i un cert atreviment narratiu que encara no ha trobat distribució a Espanya. Una producció danesa parlada en anglès i danès que no és cap excepció en la carrera recent de Coster-Waldau, que des de l’èxit de Joc de trons no ha deixat rodar pel·lícules petites al seu país entre projecte i projecte de Hollywood. “Quan llegeixes una història en la teva llengua ressona d’una altra manera -explica l’actor-. Però també és interessant per a un actor interpretar gent que no té res a veure amb tu, com un gàngster nord-americà. M’interessen les bones històries”.

També va quedar clar que a Coster-Waldau li agrada controlar el que s’escriu sobre ell i que, després de vuit temporades de Joc de trons, entén els mecanismes de la premsa: davant una pregunta sobre el suïcidi assistit, l’actor ha explicat que preferia no pronunciar-se sobre el tema: “La pel·lícula en realitat no parla sobre el suïcidi, sinó sobre el conflicte d’un home. Però si jo et dic el que penso, això serà el que titulareu”. Ja no és aquell actor a qui fa cinc anys se li escapaven scoops sobre Joc de trons en les entrevistes, sinó l’estrella que exigeix que en les entrevistes hi hagi només un 20% de preguntes sobre la sèrie.

Una ‘opera prima’ ambiciosa

Alice Waddington és el pseudònim de la directora basca (de mare catalana i pare asturianogallec) que ahir presentava a Sitges la seva opera prima, Paradise hills, un dels cinc debuts espanyols del festival. En lloc del cinema realista basat en l’experiència que tant abunda en la nova generació de directores, Waddington abraça la ciència-ficció en una història ambientada en un internat femení al qual les noies rebels de classe alta són enviades per corregir conductes que no encaixen en els estàndards d’una societat profundament jerarquitzada i patriarcal. “El guió l’han escrit Nacho Vigalondo i Brian DeLeeuw, però està basat en el que veig en la gent jove, els esforços per arribar a la perfecció creant una mena de jo paral·lel a les xarxes socials”, explica la directora, de 29 anys, que respon al nom d’Irene. “Vaig posar-me l’àlies als 16 anys, gairebé com a broma privada, amb una persona molt estimada que el feia servir de vegades. Però quan vaig començar a donar entrevistes com a Alice, em va semblar que era millor no canviar-ho per no tenir un altre cas de Tamara/Yurena”, diu.

Rodada en anglès amb un repartiment internacional (Emma Roberts, Milla Jovovich) però amb producció íntegra catalana de Nostromo i pressupost de sis milions d’euros, Paradise hills destaca per la factura visual de l’univers al·legòric creat per Waddington, amb reminiscències de la sèrie de culte El prisionero o el clàssic de ciència-ficció dels 70 La fuga de Logan. L’ambició visual, però, no compensa una direcció plana i asèptica, massa plegada a les convencions del cinema adolescent. Tant de bo Waddington es deixi anar més en els projectes que prepara -una sèrie encara sense títol i una pel·lícula en anglès per a Netflix, Scarlet -, perquè de personalitat en va sobrada. “Jo vull seguir fent pel·lícules de gènere: de terror psicològic, de ciència-ficció o del que sigui -diu Waddington-. És el cinema amb què he crescut. Els meus pares em van fer veure Metropolis als 12 anys! No sé per què a Espanya som tan poques les directores que fem cinema de gènere. Potser perquè se’ns ha venut que la violència, l’agressivitat i la bogeria eren temes que les dones no havíem de tocar. En aquest sentit, ja està bé que la situació comenci a canviar”.