BarcelonaLa segona jornada del Sónar a Montjuïc era singular sobretot per la diversitat dels artistes, la majoria de fora de l’àmbit anglosaxó. A mitja tarda es podia passar de veure el canari El Guincho a l’etíop Mikael Seifu, i d’aquest al colombià Las Hermanas (que va manipular imatges de Pablo Escolar) o al ghanès Ata Kak, una llegenda de poderosa veu. També la varietat musical era important: dels ritmes més elàstics dels concerts i les sessions al Village, com el pop amb banda generosa de Santigold, a la foscor del Hall, on el britànic Kode9 va presentar The Notel, el xou audiovisual amb la col·laboració de l’alemany Lawrence Lek que a la pràctica funciona com a banda sonora d’un videojoc que avança a ritme de dubstep i músiques de films de sèrie B.
Tot i una petita estona de pluja, el públic va omplir tot el recinte en aquesta tarda mundialista de ritmes globals sense fronteres, de felicitat i de bon humor, com el d’un espectador que duia una samarreta amb el dibuix de la portada del disc Unknown pleasures de Joy Division i el nom de... Rocío Jurado. Aquest era el paisatge que podien veure l’alcaldessa Ada Colau i l’exalcalde Xavier Trias, que ahir van passejar pel Sónar; això sí, cadascú pel seu compte.
Però llavors va arribar el Niño de Elche amb Los Voluble i va trencar la il·lusió de la fraternitat universal i la lliure circulació de les persones: les fronteres existeixen i són eines de la pitjor de les violències. Com ja va fer l’any passat, Francisco Contreras va tornar a convertir l’auditori del Palau de Congressos, el SonarComplex, en un espai de crítica, denúncia i ball. Aquesta vegada hi presentaven un espectacle titulat En el nombre de, que va començar amb el Niño de Elche comunicant el mantra “la por com a zona protegida per la por”. La pantalla escopia imatges d’una fàbrica de filats espinats, el destí dels quals era un dels murs de la vergonya que Europa aixeca a la frontera meridional. La música era soroll rítmic carregat d’intenció, i el Niño tornava a ser l’Scott Walker de la ira mentre la pantalla reproduïa missatges escrits com “Tanquem els CIE” i imatges de la immundícia europea, com la de la periodista hongaresa que l’estiu passat colpejava els refugiats sense deixar de filmar-los.
El públic que omplia l’auditori -molts espectadors es van quedar sense poder entrar-hi- buscava una pausa per aplaudir, potser per respirar dins la indignació, i aleshores Los Voluble van anar canviant el registre sonor perquè el Niño, a partir de textos de Paul B. Preciado, ens fes veure que, a més de les fronteres geopolítiques, també han de caure les dels cossos. Please be queer era el missatge. El transgènere com a alliberament i imatges d’Ocaña. A poc a poc l’auditori es va convertir en un frenètic Love Parade, tothom dret ballant mentre el Niño repetia “ el amor, el amor ”.
L’ovació va ser tan sorollosa com la del final de la rave més eufòrica i, davant una proposta aquesta vegada tan ballable, cal pensar que l’any que ve potser ja és hora de portar el Niño de Elche i Los Voluble a un escenari amb més capacitat, perquè un art desobedient, directe i multitudinari és possible.
