Postals del 'british summer'

Pimm’s No. 1 Cup: el còctel de l’imperi, la beguda de l’estiu

"La llegenda del Pimm’s diu que hi ha una fórmula secreta -com allò de la Coca-Cola- que només coneixen sis persones al món"

L’agost del 2014 vaig tornar a Menorca després d’una llarga dècada de no sentir a la pell el vent de l’illa. Massa temps, sens dubte. Convidat a Biniencolla per l’Elisenda i el Toni, els dos grans amics de l’època universitària, hi vaig anar amb la Júlia, aleshores de vuit anys; segur que la tractarien com una reina. I va ser així: la Tilde, la Clara, la Paula, l’Eulàlia i la Clàudia no van estalviar cap esforç i la filla recordarà sempre els dies de mar i joia.

De bon matí, mentre la majoria de la colla encara dormia, el Toni, la Greta -la gossa més maca amb què he passejat mai, i probablement l’única que m’enduria cap a Londres- i jo mateix anàvem fins a punta Prima pels camins de cavalls. Per comprar pa i llet al súper, el diari i altres urgències.

Tafanejant-hi, el primer o el segon dia vaig trobar que hi venien Pimm’s No. 1 Cup, la mateixa beguda amb base de ginebra Gordon, quinina i altres herbes que quan arriba el british summer es troba arreu al Regne Unit. Una beguda que el cànon obliga a prendre amb gel picat i en got llarg; de qualsevol altra manera és una ofensa.

Una part de Pimm’s per tres de tònica o llimonada o fins i tot de ginger ale, segons l’ortodòxia que vulguin seguir, amb l’afegit obligatori de menta, maduixes i pell de taronja, i la possibilitat sempre recomanable del cogombre, que estova les aromes de les espècies.

Un Pimm’s No. 1 Cup d’execució perfecta és la síntesi del tast estival de les illes Britàniques. Ho saben a Wimbledon, on se’n venen més de 22.000 litres en dues setmanes, a les carreres d’Ascot i en altres manifestacions posh,que necessàriament han d’incloure estrafolàries pameles de senyores igualment estrafolàries i absurdes armilles ataronjades o grogues de cavallers del segle XIX descavalcats de sobte del carruatge però amb el copalta ben calat a la closca.

La llegenda del Pimm’s diu que hi ha una fórmula secreta -com allò de la Coca-Cola- que només coneixen sis persones al món: els sis de Pimm’s, en diuen, personatges tan misteriosos com els de la Trilateral, als quals, igual que als membres del clan Windsor, se’ls prohibeix viatjar junts en el mateix avió. La data de la invenció del beuratge no està gens clara. Es parla de dues de diferents: 1823 i 1840. Sobre el creador hi ha menys dubtes. Va ser un tal James Pimm, l’amo d’un bar d’ostres de la City de Londres, a tocar del Banc d’Anglaterra, que volia afegir un toc personal al local per afavorir la venda. En la mort de Pimm, els drets per seguir servint la beguda els va adquirir Horatio Davies, lord mayor de la City, que va desenvolupar-ne diferents variants: No. 2 (amb base de whisky de malta), No. 3 (de brandi), No. 4 (de rom), No. 5 (de whisky de sègol) i No. 6 (de vodka). L’1 i el 6 són els únics que encara es produeixen; el 6, Pimm’s d’hivern, molt poc.

Tot i que l’illa de Menorca va ser territori anglès en diferents etapes del segleXVIII, des de la signatura del Tractat d’Utrecht (1713) i fins al 1802, no vaig associar la troballa del Pimm’s No. 1 en aquell súper de Punta Prima a aquesta herència històrica tan rica. (Recordeu que Menorca, i el port de Maó especialment, va ser una cobejada peça en el tauler de joc dels interessos imperials d’anglesos, francesos i espanyols en el tombant del XVIII al XIX.)

L’explicació de per què hi havia Pimm’s -segur que també en trobareu en qualsevol racó de la costa catalana amb habitual presència de brits - és molt més senzilla. La mateixa que fa que vint anys enrere el diari que es venia més a Lloret de Mar durant el mes d’agost no fos La Vanguardia o El Periódico sinó The Sun, o gairebé: i és que alguns anglesos fan turisme com si conquerissin el món, emportant-se’n les icones de la metròpoli per sentir-se com a casa. Horatio Davies ho va fer i va portar Pimm’s a tots els racons de l’imperi, des de l’Índia fins al Canadà, l’Àfrica o el Carib. Partits de polo i criquet, una copa i a gaudir-ne.

La propera vegada que aneu a Menorca acosteu-vos a l’Hotel del Almirante, as Castell, un dels vestigis més exquisits de la presència anglesa. Me’n van parlar l’Elisenda i el Toni. L’hotel és a la Collingwood House, la històrica residència de l’almirall Lord Collingwood, que en la mort de Nelson després de les ferides rebudes a Trafalgar va comandar la flota de Sa Majestat al Mediterrani. Si us ho podeu pagar, passeu-hi un cap de setmana. Si no, visiteu el bar i demaneu Pimm’s. La glòria arriba amb el tercer o el quart.

Mentrestant, llegiu el gran Patrick O’Brien. Per saber més de la Menorca anglesa, del capità Jack Aubrey i del cirurgià, espia i independentista català Stephen Maturin, fill d’irlandès i catalana, enrolat a l’armada de Sa Majestat. O’Brien amb Pimm’s.

Més continguts de