‘Ocho apellidos catalanes’, una seqüela obligada a triomfar

BarcelonaDesprés del seu primer cap de setmana als cinemes, quan Ocho apellidos vascos ja era un èxit però encara no un fenomen sociològic que marcaria una fita en la història del cinema espanyol, un usuari de Twitter apuntava: “Si Ocho apellidos vascos fos una pel·lícula americana, ja estarien preparant Nueve apellidos vascos ”. I si alguna lliçó es pot treure del fet que demà s’estreni Ocho apellidos catalanes, una seqüela pensada, escrita, rodada i promocionada en temps rècord, és que els productors de la pel·lícula -liderats per Paolo Vasile, conseller delegat de Mediaset- han pres bona nota de les estratègies de Hollywood per dissenyar una seqüela obligada a triomfar. Aquestes són les claus d’una pel·lícula en què de vegades les decisions empresarials han acabat tenint tant de pes com les creatives.

Catalunya o el País Basc

El director volia ambientar la seqüela altre cop a Euskadi

Abans d’escriure el guió d’ Ocho apellidos catalanes, Borja Cobeaga i Diego San José, els guionistes de la primera entrega, en van presentar dues sinopsis de mitja pàgina: l’una ambientada a Catalunya i l’altra al País Basc. Cobeaga i Emilio Martínez-Lázaro, el director dels dos films, haurien preferit quedar-se a Euskadi. “Sabia que la seqüela era inevitable perquè els productors volien recollir la pasta -explica el director-. Però a mi m’agradava més la idea del País Basc, on el Rafa s’enamorava d’una altra noia encara més basca que l’Amaia i que resultava ser la filla del lehendakari”. Els productors, en canvi, van optar per l’opció catalana, apostant pels rèdits que es podria treure del protagonisme de Catalunya en l’actualitat informativa. El guió de Cobeaga i San José, finalment, es va construir al voltant dels esforços del Rafa (Dani Rovira) per recuperar l’amor de l’Amaia (Clara Lago), a punt de casar-se amb un hipster català (Berto Romero). Un argument amb potencial, sí, però que neix marcat per la imposició d’uns executius.

Contra rellotge

Les presses i la pressió per repetir l’èxit han marcat la producció

Com les grans produccions de Hollywood, Ocho apellidos catalanes tenia una data d’estrena fixada abans de tenir el guió acabat. Cobeaga i San José van tenir 10 mesos per escriure el guió, però poc més marge. Ells bromegen i asseguren que “si trigues més de 10 mesos a escriure una pel·lícula així és per matar-te”, però admeten que els va faltar l’oxigen en l’última fase. Amb dubtes sobre el final i sense temps per resoldre’ls, Martínez-Lázaro es va curar en salut rodant més d’una versió per prendre la decisió final durant el muntatge. S’ha arribat a la data d’estrena a temps, però, inevitablement, el tercer acte acusa la precipitació de la producció.

La realitat supera la ficció

L’acceleració del procés ha deixat obsoletes algunes idees del film

Per ràpid que s’hagi escrit, filmat i estrenat Ocho apellidos catalanes, l’actualitat política encara s’ha mogut amb més velocitat en els últims mesos. El gag del poble que celebra l’arribada de la República Catalana hauria sigut rebut amb sorpresa fa un any, però després de la consulta, les eleccions en clau plebiscitària i la declaració de ruptura del Parlament, veure quatre estelades en un ajuntament sembla que no hauria de causar tanta impressió. “Hem tingut mala sort que la pel·lícula arribi en un moment tan crispat -opina Martínez-Lázaro-. És més difícil exercir la sàtira en aquestes condicions, funciona millor quan els espectadors tenen distància amb la realitat que retrates”.

El ‘hipster’ català

Berto Romero encarna la versió més extrema del modern rabiós

Tot i haver parodiat amb crueltat l’estètica hipster a Ocho apellidos catalanes, Berto Romero no pensa evitar passar pel carrer Parlament. “Si he de morir d’alguna manera, linxat per una colla de hipsters almenys donaria per a un bon epitafi. Home, no vull que em passi, però imagina’t el titular”, bromeja l’actor. El seu personatge, Pau Serra, artista conceptual i modernet sense remei, és la versió extrema d’una tipologia que per a Romero revela, més que com som, com ens veuen. “No sé si el personatge és representatiu de la catalanitat, però mostra que fora de Catalunya se’ns veu com els moderns de la península Ibèrica. Això té un punt de ràbia, però ens ho hem de prendre com un elogi. I alhora com un toc d’atenció, perquè quan vols ser el més modern acabes sent el més superficial, i en el caràcter català hi ha alguna cosa d’això”.

La Sardà, garantia d’ofici

Una iaia manaire i recargolada que sembla escrita per a l’actriu

Ocho apellidos catalanes recupera per a la pantalla la gran presència còmica de Rosa Maria Sardà. Ella és la Roser, una iaia burgesa d’idees fixes que vol les coses a la seva manera. “La Sardà és la meva primera raó per fer aquesta pel·lícula -assegura Berto Romero-. És un animal escènic, una actriu tan gran que incorpora la seva personalitat als personatges, sempre porten la Sardà dins. És al·lucinant treballar amb ella i n’aprens sempre, fins i tot dinant”. L’actor reconeix en el personatge de la Sardà una certa idea de catalanitat. “En aquesta dona gran, a qui tothom creu que enganya però que manipula a tothom a favor del seu interès, hi veig un cert dibuix d’una tipologia catalana, i m’agrada molt que sigui ella qui l’encarni, aportant un cinisme i una autocrítica que, si el caràcter català no els té, li convindria tenir”, diu l’actor.

Vuit cognoms amb futur?

Escepticisme entre guionistes i actors de cara a una tercera part

Si les coses van mal dades i Ocho apellidos catalanes recapta la meitat que la primera entrega, és a dir, 28 milions d’euros, encara se situaria com la quarta pel·lícula espanyola més taquillera de la història, per davant d’ El orfanato i la saga Torrente. És indubtable que els productors voldran seguir esprement la mamella dels vuit cognoms, però ¿i els seus creadors? Karra Elejalde ja ha manifestat que no vol repetir, però la saga podria continuar sense ell. Noho podria fer sense Dani Rovira, que ha deixat la porta oberta a una tercera part. Tant ell com Borja Cobeaga supediten un possible retorn a una bona història. Però què diu el director, Emilio Martínez-Lázaro? “No em ve de gust continuar -afirma rotund-. Per què? ¿Per anar ara a Salamanca? A les deveses amb els toros? No té sentit. Prefereixo provar sort en una altra cosa, en una pel·lícula que no hi tingui res a veure”.