Oliver Stone escriu una carta d’amor a Snowden

Enviat Especial a Sant SebastiàEn una de les primeres escenes de l’excel·lent documental Citizenfour, Edward Snowden es mostrava preocupat per la tendència dels mitjans de comunicació a personalitzar les informacions. “No vull que fem això, perquè ens acabaria distraient del que importa”, afirmava. És irònic que només tres anys després d’aquelles paraules, Oliver Stone, sempre tan crític amb la falta de rigor i profunditat dels mitjans, s’hagi entregat al culte a la personalitat de Snowden en el panegíric en forma de biopic que ahir es va presentar al Festival de Sant Sebastià. Panegíric potser es queda curt per descriure la carta d’amor en tota regla que el director ha dedicat a l’antic espia. Una carta d’amor que, com acostuma a passar en aquests casos, peca de sentimental i subjectiva.

Snowden, que compta amb una convincent interpretació de Joseph Gordon-Levitt, no en té prou mostrant les accions del protagonista i deixant que el públic jutgi per ell mateix: posa tot el mecanisme narratiu al servei de convertir-lo en un heroi, tot i que el director ho negui. “Ens hem limitat a explicar la història amb les informacions facilitades per ell i les nostres pròpies investigacions”, ha remarcat Stone. El contradiu la seva pròpia pel·lícula, un telefilm luxós al servei de la construcció heroica d’un personatge amb èmfasi en la relació sentimental amb la seva nòvia, que interpreta Shailene Woodley (de la saga Divergent ). Però el principal problema de Snowden continua sent Citizenfour, el documental de Laura Poitras que, sense recórrer a les suades estratègies melodramàtiques de Stone, arribava molt més lluny que Snowden.

Per descomptat, el director nord-americà va deixar caure algunes de les seves perles durant la roda de premsa i va admetre que se sentia decebut per Barack Obama. “En la seva primera legislatura va prometre que eliminaria els controls però va fer tot el contrari. El sistema de vigilància que va crear és més gran que el de la Stasi a la RDA”.

Trueba el conqueridor

Jonás Trueba deu haver batut un rècord amb La reconquista, que ahir el va convertir en el tercer membre de la mateixa família que presenta pel·lícula a Sant Sebastià, després del seu pare, Fernando, i del seu tiet David. Però a Jonás Trueba cal reconèixer-li una veu emancipada i personal: sensible, agredolça i emparentada amb certa modernitat afrancesada i rohmeriana. Sense la deriva experimental dels seus dos últims títols, La reconquista examina el retrobament d’una parella que es va separar fa una pila d’anys i que veu com una llarga nit regada d’alcohol, converses, concerts i balls inesperats fa revifar les cendres del seu amor.

Amarat de melancolia, el cinema de Trueba sempre evoca certa sensibilitat romàntica de cineclub, de personatges fràgils i sentimentals que s’amaguen darrere un mur de paraules i moltes inseguretats. A La reconquista, a més, reordena el relat i es permet algunes entrades i sortides -l’ombra de Hong Sang-soo és allargada- que afegeixen capes i misteri en aquest relat sobre el pes del primer amor i les segones oportunitats. També trobem dues constants del cinema de Trueba: la presència del seu actor fetitxe, Francesco Carril, i una música que aquí és gairebé part integrant del guió gràcies a les cançons de Rafael Berrio, que té un paper destacat en el film. Sense el soroll ni l’ambició dels altres films espanyols en competició, La reconquista els acaba guanyant la partida i ja ha conquistat el públic de Sant Sebastià. Només falta per veure què n’opina el jurat.