Cinema

El Hollywood clàssic desapareix amb la mort d'Olivia de Havilland als 104 anys

La Melanie d''Allò que el vent s'endugué' era l'última supervivent de l'era daurada dels estudis

Va fugir d'una Atlanta en flames amb Scarlett Ohara i Rhett Butler, va lluitar al costat de Robin Hood i del Capità Blood i va veure el general Custer, el seu marit, morir amb les botes posades. Olivia de Havilland era l'últim testimoni del Hollywood clàssic i una de les seves estrelles. La dolça i soferta Melanie d' Allò que el vent s'endugué ha mort aquest diumenge als 104 anys a la seva casa de la rue Bénouville de París. Després de la mort de Kirk Douglas només quedava ella: el darrer vestigi d'una era llunyana en què el cinema era jove i totpoderós, una factoria de somnis que produïa estrelles en cadena i les triturava en un sospir. Però no a De Havilland, una dona amb caràcter que va enfrontar-se al sistema d'estudis i va aportar el seu gra de sorra per acabar amb ell.

La vida de De Havilland s'escapa dels tòpics de Hollywood des del seu naixement, que no va ser en un poblet desconegut d'Alabama sinó a Tòquio, on el seu pare ensenyava anglès i exercia d'advocat de patents. Amb dos anys, la família va decidir tornar a l'Anglaterra natal dels pares però van fer parada a San Francisco per tractar la pneumònia de la Joan, germana d'Olivia, i s'hi van acabar instal·lant, tot i que el pare els abandonaria aviat per tornar-se'n a Tòquio i formar una nova família. A l'institut, De Havilland es va enganxar al teatre i va participar en tantes representacions escolars que el seu padrastre li va donar un ultimàtum: o deixava el teatre o marxava de casa. La noia, que no portaria mai bé que homes autoritaris decidissin per ella, es va instal·lar amb la família d'uns amics i va seguir actuant al teatre comunitari de Saratoga, on el director austríac Max Reinhardt la va descobrir i va incorporar-la a la seva representació d' El somni d'una nit d'estiu, que poc després el mateix Reinhardt adaptaria al cinema amb De Havilland entre els protagonistes.

Tot i que de personalitat no n'hi faltava, durant els primers anys a Hollywood De Havilland es va especialitzar en fer de damisel·la lànguida en perill, sobretot a la sèrie de pel·lícules que va coprotagonitzar amb Errol Flynn. Van ser un dels tàndems interpretatius més icònics de l'època: ell, un pocavergonya descarat i seductor; ella, la jove bellesa d'ulls lluminosos i bon cor que no podia evitar sentir-se atreta per la virilitat descarada de Flynn. Junts van protagonitzar vuit pel·lícules magnífiques, set de les quals dirigides pel gran Michael Curtiz: Les aventures de Robin Hood, El capità Blood, La càrrega de la Brigada Lleugera, Camí de Santa Fe... La seva química explosiva s'apaivagava quan les càmeres deixaven de rodar, ja que si fem cas a De Havilland, mai van passar de bons amics tot i l'atracció mútua que sentien. Si va ser així, devia ser més per decisió seva que de Flynn, que no era conegut precisament per la seva timidesa amb les dones.

El personatge que el vent s'endugué

Van morir amb les botes posades, dirigida el 1941 per un altre gegant, Raoul Walsh, va ser l'última col·laboració de la parella. De Havilland ja estava cansada d'interpretar l'interès romàntic del protagonista. “Les seves vides són avorrides, el seu únic objectiu vital és el llit nupcial”, deia l'actriu. Però abans, el seu aire bondadós i compassiu va proporcionar-li el paper pel qual la recordarien més, el de la Melanie d' Allò que el vent s'endugué: ella era l'altruista cosina de Scarlett O'Hara, a qui treu de polleguera per la seva bondat sense màcula i per tenir enamorat l'Ashley, objecte de desig de la Scarlett. De Havilland va fer una prova amb George Cukor i David O. Selznick, que van veure que era perfecta per al paper, però l'actriu tenia contracte exclusiu amb Warner i el patró de l'estudi, Jack Warner, no volia deixar-la treballar per Selznick. Així que va fer una jugada arriscada: trucar a la dona del Warner, que havia sigut actriu, i demanar-li que intercedís. El productor va acabar cedint i De Havilland es va endur la seva primera nominació a l'Oscar per un paper que ella va imbuir d'una humanitat que feia creïble la bondat carrinclona del personatge.

Però el llegat més important de l'actriu no va ser, curiosament, cap interpretació, sinó la demanda que va interposar contra Warner Bros. La batalla legal entre De Havilland i Jack Warner s'ha narrat sovint com una lluita per la llibertat artística d'una actriu sotmesa a uns estudis de Hollywood que controlaven fèrriament la carrera i la vida privada de les seves estrelles: quines pel·lícules fer, quin pentinat portar, quina imatge projectar al públic... Segons De Havilland, tots els papers bons eren per a la seva amiga Bette Davis. “Ella era l'actriu dramàtica de l'estudi –recordava en una entrevista el 2006–. Després tenien dues actrius còmiques i dues ingènues: la rossa era Anita Louise i la morena jo”.

En el fons, el litigi era per un tripijoc legal dels estudis: suspendre el contracte temporalment quan l'actriu refusava interpretar algun paper i després sumar aquests períodes a la durada real del contracte. La diferència era només de sis mesos, però De Havilland es va plantar i va portar el cas a judici. Després de tres anys en què no va poder treballar, contra tot pronòstic, el jutge va donar la raó a l'actriu. La sentència es coneix des de llavors com la Decisió De Havilland i va ser un precedent utilitzat per la resta d'estrelles per renegociar els contractes. No va ser el cop de gràcia del sistema d'estudis ni molt menys, però sí la demostració que les majors de Hollywood no eren totpoderoses: una actriu els havia plantat cara i havia guanyat.

Retorn, glòria i lluita fraternal

El retorn de De Havilland a la interpretació, a més, va ser triomfal. Va firmar un contracte amb Paramount i va canviar de registre interpretatiu: a Niu d'escurçons (1948) era una dona internada en un manicomi –una de les primeres visions realistes de la malaltia mental que va oferir Hollywood– i al thriller A través del mirall, de Robert Siodmak, interpretava una assassina i la seva germana bessona. El primer Oscar va arribar el 1946 per La vida íntima de Jody Norris, un lacrimogen drama de Mitchell Leisen en què De Havilland es quedava embarassada d'un pilot que moria abans de poder casar-se amb ella; el segon va ser per una de les seves millors pel·lícules, L'hereva de William Wyler, adaptació del Washington Square de Henry James amb Montgomery Clift cortejant una De Havilland rica i poc agraciada (gràcies a la màgia del maquillatge).

La mateixa nit que l'actriu recollia el seu primer Oscar, un fotògraf va capturar el moment en què Joan Fontaine estirava la mà per felicitar la seva germana i ella la ignorava. Era la revenja per un gest similar que Fontaine va fer quan De Havilland va voler felicitar-la per l'Oscar de Sospita. La rivalitat entre les dues germanes venia de lluny, ja que mai havien tingut bona relació i Fontaine acusava De Havilland de torturar-la de petita llegint-li escenes bíbliques de la crucifixió de Jesús. “Vaig ser la primera a casar-me, a guanyar un Oscar i a tenir un fill –deia el 1978 una verinosa Fontaine a The Hollywood Reporter–. Si em moro, segur que s'emprenya perquè l'hauré tornat a guanyar”. Aquesta última competició la va perdre Fontaine el 2013 als 96 anys. De Havilland es va limitar a emetre un comunicat dient que se sentia “en xoc i trista”.

La passió entre Hollywood i De Havilland es va començar a refredar en la dècada dels 50, quan l'actriu va començar a prioritzar el teatre al cinema i va deixar escapar papers d'or com el de Blanche DuBois a Un tramvia anomenat desig. Tampoc va ajudar que el 1953, en un viatge a Canes per ser part del jurat del festival, conegués l'editor Pierre Galante, amb qui es va casar i poc després s'instal·laria a la casa de París on viuria per sempre més tot i divorciar-se de Galante el 1979. Viure a França no l'ajudaria a aconseguir els millors papers de l'època, però el 1958 es retrobaria amb Curtiz al western El rebel orgullós i el 1962 rebria elogis pel drama romàntic Light in the Piazza.

Un dels seus últims grans papers al cinema abans de retirar-se al teatre i la televisió va ser a Cançó de bressol per a un cadàver, la pel·lícula amb què Robert Aldrich, Bette Davis i Joan Crawford volien repetir l'èxit de Què se n'ha fet, de Baby Jane? De Havilland va entrar en joc quan Crawford va abandonar la pel·lícula fingint una malaltia i Aldrich la va convèncer per substituir-la. No va ser un èxit tan brutal com Què se n'ha fet, de Baby Jane?, però va estar nominada a set Oscars i va ser un comiat més que digne dels grans papers.

Olivia de Havilland denuncia ‘Feud’ per usurpació d’imatge

Cançó de bressol per a un cadàver també va proporcionar-li la seva última enrabiada per com la retratava Ryan Murphy a Feud, la sèrie sobre la rivalitat entre Bette Davis i Joan Crawford, en què De Havilland apareixia interpretada per Catherine Zeta-Jones. Amb 100 anys, l'actriu conservava prou orgull per demandar la productora, ofesa per sentir-se dir coses com “la puta de la meva germana” o bromejar sobre l'alcoholisme de Sinatra. Finalment, el tribunal va denegar la demanda. “No importa que la figura representada sigui una estrella de fama mundial o un desconegut, cap persona posseeix la seva història ni té el dret legal a controlar, dictar, aprovar o vetar el retrat que els creadors fan de persones reals”, va dir el jutge. Potser De Havilland va perdre la seva última batalla, però la seva vida va ser un triomf.