CINEMA

Pedro Costa: “Un rodatge convencional és el més reaccionari, militarista, racista i masclista”

L’última pel·lícula de Pedro Costa inaugura avui la catorzena temporada del cicle Xcèntric del CCCB. Premiat al Festival de Locarno, Cavalo dinheiro és un dels films del 2014. El director portuguès retorna al barri de Fontainhas, l’escenari de No quarto da Vanda i Juventut en marxa, i retroba la figura de l’immigrant capverdià Ventura, però la mirada de Costa se situa a mig camí entre la realitat i la fantasia, entrelligant poesia, política i deliri en el seu retrat.

A Cavalo dinheiro no sembla que hi hagi espai per als indicis d’esperança que s’entreveien a Joventut en marxa . ¿Com ha evolucionat la seva relació amb el Ventura i la comunitat del barri de Fontainhas?

El Ventura i jo ens hem fet grans. Potser estem una mica més deprimits. Els últims anys han sigut molt durs a Fontainhas. El que passa a Portugal afecta sobretot la gent més fràgil. Els capverdians de Fontainhas ho han perdut tot: el país, la terra i la identitat. Estan massa habituats a perdre. Potser per això el film transmet una sensació de pèrdua permanent. Cavalo dinheiro està fet per oblidar. No volíem parlar del passat, de temps millors. El que passa és que el Ventura no vol oblidar l’oblit.

La pel·lícula té una dimensió quasi fantasmagòrica. Els personatges són gairebé ruïnes del passat filmades enmig d’ombres.

Fontainhas és una comunitat destrossada. Han portat les persones que hi viuen a una mena d’exili interior. Ja no es tracta de crear guetos als barris, sinó en les persones. Amb ells em sento a prop de la manera de fer cinema de Jean Rouch, que treballava amb la memòria com a única matèria. És la nostra única arma, l’únic espai de lluita. Treballem en una terra de ningú, plena de fantasmes. Però, per sort, la gent que surt a les meves pel·lícules creu en els fantasmes.

La revolució del 25 d’abril s’aborda des d’aquesta òptica poètica i delirant. ¿Sent, com passa també aquí, la necessitat de revisar els mites de la transició democràtica?

Un dels moments més intensos de la vida del Ventura i la meva és el 25 d’abril del 1974. Jo tenia 13 anys i ell 18. L’origen del film són els records del Ventura. Reconstruint aquell dia vaig adonar-me que érem molt a prop l’un de l’altre. Però les situacions eren antagòniques. I aquí arrenca la política. Ell estava perplex i espantat, com tots els immigrants africans de Lisboa. Jo, en canvi, cridava eslògans revolucionaris amb les masses. A partir d’aquí, la pel·lícula recorre les catacumbes i cambres dels horrors de la política portuguesa, una llarga nit de tortures i corrupcions que prefereixo representar des de l’horror i la fantasia.

Cavalo dinheiro s’ha rodat amb només 100.000 euros amb una càmera digital domèstica. ¿De quina manera condiciona aquesta precarietat el seu treball com a director?

No tenir diners t’obliga a ser més bon productor que els que sí que en tenen. Els meus tècnics i jo pensem més en els mitjans de producció que en l’art. I entre nosaltres no hi ha grans diferències salarials. El cinema industrial és una de les pitjors activitats professionals que hi ha. Un rodatge convencional és el més reaccionari, militarista, racista i masclista. Jo fa 15 anys que em vaig imposar pensar primer la producció: com aconseguir els diners, com distribuir-los, com gastar-los, etc.

Per què no es va sumar al manifest dels directors portuguesos contra les retallades del govern al cinema?

Perquè opero des de l’austeritat. No vull un milió d’euros. El sistema de subvencions està ple de vicis i trampes institucionalitzades. No cal un milió d’euros per fer una pel·lícula. Però per a molts directors és gairebé una necessitat fisiològica.

Xcèntric, el refugi barceloní del cinema experimental

Consagrat al documental creatiu, l’assaig audiovisual i el cinema experimental, el cicle Xcèntric del CCCB és el gran referent de l’exhibició alternativa a Barcelona. El cinema marginal articula la programació del gener, que revisarà els terapèutics diaris filmats d’Anne Charlotte Robertson (11 de gener) i el retrat íntim que Alberto Grifi va fer d’una adolescent amb una de les primeres càmeres de vídeo a Anna (18 de gener). Xcèntric també visitarà cinematografies perifèriques poc conegudes: la irlandesa (15 de febrer), l’australiana (12 de febrer) i l’africana (26 de febrer). Robert Beavers i la seva recerca dels espais serà una de les parades del cicle (5 de febrer), que també revisarà pioners de l’avantguarda com Norman McLaren i el seu deixeble Pierre Herbert (22 de febrer), homenatjarà Harun Farocki (19 de febrer) i reivindicarà l’obra plàstica de Patricia Dauder (25 de gener) i els films de Peter Emmanuel Goldman (22 de gener), elogiat per Susan Sontag i Jonas Mekas. A la primavera, Xcèntric oferirà un programa paral·lel a l’exposició de W.G. Sebald amb films de Brakhage i Bruce Elder.