Hem perdut el control sobre el temps? (1)

BarcelonaEl temps s’escapa. La sensació no és nova, però en les últimes dècades s’ha intensificat. El món ha accelerat, en paral·lel a les finances i les noves tecnologies, i l’ésser humà malda per seguir-li el ritme. Les hores del dia s’encongeixen i encabir-hi la feina, la família, el descans i l’oci sembla impossible. Com més instruments tenim a l’abast per fer-ho tot, i tot més ràpid, més curt es fa el dia. Vivim desbordats. Un malestar que ens interpel·la: qui ha imposat la tirania de la immediatesa? Per què impera la velocitat? Però, sobretot, ¿és possible retrobar el temps perdut? ¿Som a temps de recuperar el control sobre el temps?

Per intentar donar-hi resposta o, almenys, oferir una certa pausa, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dedica el cicle de conferències d’enguany a El nostre temps. “Volem analitzar per què el temps s’ha tornat un bé escàs, per què tenim aquesta sensació d’acceleració i de saturació”, explica Judit Carrera, cap de documentació i debat del centre. “Intentarem donar una certa perspectiva, reflexionar sobre les causes estructurals i buscar maneres alternatives de viure el temps”, afegeix. El CCCB s’adhereix, a més, a la iniciativa de la reforma horària, que acaba de complir dos anys i que està a punt d’iniciar el tràmit parlamentari.

Se celebrarà un debat cada dilluns. El sociòleg Salvador Cardús enceta demà el cicle amb una ponència sobre el rellotge, símbol de la necessitat humana de domesticar el temps. L’escriptora Menchu Gutiérrez parlarà dels possibles espais que resisteixen fora del temps. Judy Wajcman, sociòloga australiana, se centrarà en la influència de les noves tecnologies en l’experiència temporal. La filòsofa Marina Garcés analitzarà les possibilitats de la reflexió crítica i la creació enmig d’aquest context accelerat. El sociòleg alemany Hartmut Rosa aprofundirà precisament en el concepte d’acceleració. I tancarà el cicle, el 14 de març, el novel·lista francès Patrick Deville, que reivindicarà el temps del viatge.

El present desbordat

“El present s’ha desintegrat, ha explotat, està tan bombardejat i tan ple que no es pot fixar”, afirma Raúl Gabás, catedràtic emèrit de filosofia. Els episodis de la vida passen, com una successió d’imatges a gran velocitat, sense temps per a l’assimilació. “No hi ha retenció, no hi ha demora, no es construeixen relats”, lamenta Gabás. Això es manifesta, diu, en “inquietud, nerviosisme, inseguretat, descontentament i desassossec”. L’antropòleg Lluís Duch encara va més enllà: “La sobreacceleració produeix una descol·locació generalitzada, una situació caòtica que afecta profundament la salut individual i col·lectiva”. Duch vincula patologies com la depressió a aquest ritme desaforat que impera en la societat contemporània.

Una visió fatalista que no comparteix Salvador Cardús. El sociòleg admet que “cada cop que hi ha canvis en les nostres formes de vida passem un temps desbordats, amb desajustos notables”, però creu que la “confusió és transitòria, fins que aprenem a domesticar els canvis i ens posem a lloc”. Cardús considera que la sensació d’acceleració no és exclusiva de l’actualitat, sinó que apareix amb l’era moderna, que va convertir el temps en un objecte domesticat. Reconeix, però, que en les últimes dècades “el model s’ha fet més complex progressivament”.

Hi ha un cert consens que aquesta vida d’alta velocitat s’explica, en gran part, per unes vies d’informació i comunicació cada cop més sofisticades i un món cada cop més entrellaçat. Però Gabás adverteix d’un altre factor que convé no oblidar. L’acceleració no ve només imposada des de fora; els humans s’hi aboquen: “Ens apassiona la velocitat i ho volem tot”. Duch apunta en la mateixa direcció: “No ens volem autolimitar, creiem que tot és possible”. Una pretensió d’assolir l’infinit que topa amb la finitud de l’ésser humà.

Recuperar un tempo més humà

Potser un monestir és un dels últims vestigis que s’escapen del moment frenètic actual. Duch, monjo de Montserrat, assegura que les seves parets no aïllen completament, però sí que creu que dins s’hi viu una certa desacceleració. Destaca, sobretot, un tret de la vida monacal que pot resultar útil en la recerca d’un temps més pausat: “Hi ha un ritme bastant constant”. Per a Cardús, retrobar el compàs del temps és també una tasca política: “Cal repensar els esquemes tradicionals de l’organització temporal, que han quedat obsolets”. I Gabás, tot i que veu difícil recuperar un temps propi enmig d’aquest corrent vertiginós, opina que es pot mitigar el malestar: “La filosofia hauria de ser més present que mai”, reivindica. I això és precisament el que proposa el nou cicle de debats del CCCB. Pausa, diàleg i filosofia. Encara hi som a temps.