Plácido Domingo fa tornar la sarsuela al Liceu

Barcelona‘Plácido Domingo’ GRAN TEATRE DEL LICEU 20 DE MAIG

La sarsuela sempre ha trobat en Plácido Domingo un defensor entusiasta que ha difós el gènere pels quatre punts cardinals, sovint en forma de concerts antològics com el que ara ha protagonitzat al Liceu en la bona companyia d’Ana María Martínez i Airam Hernández. Una vetllada que, d’altra banda, evidencia amb cruesa com, malgrat l’existència d’un bon grapat de títols d’innegable atractiu, les propostes de sarsuela de qualitat estan, a la pràctica, extingides a Barcelona, un fenomen que s’explica per unes causes que ara seria molt llarg d’escatir. Un programa de bocins selectes amb tres bones veus pot ser un consol per als aficionats; magre, però consol al cap i a la fi.

Al concert li va costar agafar embranzida, i algun assaig extra no hauria sigut sobrer per afermar les lectures (dues pantalles ben dissimulades per plantes van ajudar els cantants a refrescar la memòria). No va ser fins a l’última propina, Amor, vida de mi vida, de Maravilla, de Moreno Torroba, que Domingo va pitjar l’accelerador emocional, amb resultats immediats. El cantant va combinar parts de baríton amb altres de tenor, en ocasions amb transposicions que van contribuir a esmorteir l’efecte d’algunes peces. La usura del timbre és lògica a hores d’ara, però una tècnica formidable li permet mantenir la fermesa en la projecció. L’artista continua posseint uns dots fora mida de persuasió i eloqüència en el fraseig, ja fos en l’inevitable No puede ser, de La tabernera del puerto, o en la romança de Vidal de Luisa Fernanda.

Ana María Martínez va compartir amb Domingo una de les fites del seu apostolat de la sarsuela, un concert al Festival de Salzburg del 2007, dirigit pel tristament desaparegut Jesús López Cobos. Cal saludar com es mereix el debut al Liceu de la cantant porto-riquenya, remarcable soprano lírica amb una veu d’atractiva coloració fosca que li dona personalitat i una gran facilitat en tots els registres. El fraseig sempre està presidit per una acurada musicalitat, però en aquesta ocasió, a banda d’una dicció no sempre nítida, cert distanciament va dificultar que els fragments al seu càrrec acabessin d’emocionar, malgrat un cant tècnicament impecable (per exemple, a La marchenera ).

Després d’uns anys com a membre del cor del Liceu, Airam Hernández va començar a volar en solitari i va desenvolupar una notable carrera internacional que encara pot créixer, perquè els recursos hi són: veu lírica de centre lluminós, agut suficient (tot i que no tots van sonar amb la mateixa fermesa) i cant elegant, atent a les subtileses i els clarobscurs de les partitures.

Uns nervis comprensibles devien impedir rematar amb la màxima brillantor la jota d’ El trust de los tenorios, però a partir d’aquí el tenor canari va seguir una progressió ascendent, fins a una ben modulada romança de Rafael de La Dolorosa al torn de propines. Ramón Tebar va anar sobre segur, pendent dels tres solistes més que d’una orquestra mat, esperant-los sempre que calgués encara que això impliqués certa pèrdua d’impuls.