La ‘Private life’ de Sagarra descobreix una altra Barcelona als nord-americans
Barcelona“ Vida privada és la gran novel·la sobre Barcelona -afirma la doctora en filologia i professora de la Universitat de Girona Margarida Casacuberta-. I és una bona manera de conèixer-nos. Perquè a través de tres generacions d’una família aristocràtica en declivi, Josep Maria de Sagarra explica un fragment de vida d’una societat i alhora fa un retrat de la construcció de la ciutat, amb els seus clarobscurs. No hi veus la Barcelona ideal, sinó la Barcelona dura i real”. Per això té encara més sentit i rellevància la primera traducció a l’anglès d’aquesta obra, Private life, que el 2015 ha arribat a les llibreries nord-americanes traduïda per Mary Ann Newman -des de fa anys, ambaixadora oficiosa de la cultura catalana a Nova York- i publicada per l’editorial Archipelago Books amb el suport de l’Institut Ramon Llull, on ahir es va presentar en societat davant d’editors, escriptors i altres personalitats, de Pasqual Maragall a Xavier Rubert de Ventós i al fill de l’autor, Joan de Sagarra.
Tot i que era una novel·la que el 1932 va ser llegida en clau, perquè efectivament hi retratava persones reals que s’hi van veure identificades, precisament és aquest gust per “l’olor de novel·la”, per la “xafarderia” que Sagarra considerava pròpia del gènere, el que la fa una obra global: “Hi ha sang i fetge i alhora parla de la vida”, resumeix Casacuberta. A Vida privada rep tothom, dels polítics als aristòcrates i dels menestrals als burgesos, “tots són tractats de la mateixa manera, no salva ningú -observa la traductora-, a tots els personatges els estima i odia per igual, és molt democràtic, en aquest sentit”. L’artista Perico Pastor afirma: “Sagarra no és un narrador omniscient, és un Pantocràtor que reparteix llenya!” I afegeix: “On se situa l’autor? En cap classe social. Se situa en l’ideal del barcelonisme”. L’artista també veu en les il·lusions de canvi de l’època -que Àlex Susanna defineix com una “trempera moral i anímica”- un esperit similar al de la Barcelona preolímpica. Malgrat que Mary Ann Newman diu que es va “barallar” amb Segarra mentre el traduïa, ara recomana llegir-lo com “una gran sàtira”, un llibre “seriós que fa riure”.
La traducció de Vida privada s’afegeix a l’aparició recent d’altres clàssics en anglès, com l’aclamada traducció d’ Incerta glòria de Joan Sales, Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda i El quadern gris de Josep Pla. Aquests títols s’afegeixen als d’autors contemporanis com Marc Pastor, Jordi Puntí, Toni Sala i Care Santos, en un “equilibri que configura una imatge de país, de societat, de ciutat, de cultura”, afirma Susanna, director de l’Institut Ramon Llull.
L’anglès ja és la segona llengua a la qual es tradueixen més obres del català i “ja es podria fer un curs de literatura catalana en anglès, començant per Els sots feréstecs i acabant amb Els nois ”, diu Newman, que atribueix part de l’interès dels lectors al protagonisme polític que ha adquirit Catalunya els últims anys. “Però el mèrit principal és la primera matèria”, sentencia Susanna.
