ARTS ESCÈNIQUES

Què és el teatre Verbatim? Basat en testimonis reals

Proliferen les obres documentals que donen veu a les víctimes: de la Manada als immigrants

Tres setmanes abans de la infausta sentència de la Manada, Jordi Casanovas va entregar la dramatúrgia definitiva de Jauría al teatre madrileny que l’estrenarà l’any que ve. L’obra es basa en les transcripcions del judici. L’autor no ha recorregut a la ficció, no ha inventat cap frase, no hi ha afegit res: seran cinc actors i una actriu repetint les paraules que van pronunciar els nois i la noia al judici. Literal.

Això és el que significa en llatí verbatim : reproducció o citació paraula per paraula. De fet, Verbatim és, en la seva accepció més coneguda, una marca de productes per fer còpies digitals (CD, pens, memòries externes, etcètera). L’anomenat teatre verbatim no és ni de bon tros una nova moda, és una variant del teatre documental que al món anglosaxó va sorgir als anys 60 i 70 i que té la singularitat que dona la veu a testimonis reals. Però a l’Estat n’hi ha hagut pocs exemples, i poques vegades s’han presentat amb l’etiqueta pertinent. Ho fa, per fi, el Cicle de Teatre Verbatim impulsat per Pere Puig a la sala La Planeta de Girona. Ja s’hi han estrenat dos muntatges (que ara aterren a La Seca de Barcelona), El color de la llum i No m’oblideu mai, a càrrec de Ferran Joanmiquel i Llàtzer Garcia, i tenen intenció de produir-ne de nous cada any. Marc Angelet serà el pròxim autor i director, que ja té entre mans diversos temes per escollir.

La potència de la veritat

Una de les crítiques més recurrents al teatre és que hauria d’abordar més directament les problemàtiques actuals. El teatre verbatim és una manera evident de fer-ho: els temes escollits són candents i tenen l’objectiu d’obrir un debat públic. A l’escenari es pot veure com afecta persones de carn i ossos i s’hi crea un lligam més íntim i reposat. “Com en qualsevol obra de teatre, hi entrem emocionalment, ho vivim, ens posem en la pell d’uns personatges i ens provoca coses, ens pot fer mal o bé, ens pot curar o fer posar en dubte... quan passa això és molt potent”, diu Casanovas. Els testimonis que apareixen en aquestes obres són sempre clau i moltes vegades trenquen la quarta paret, i així guanyen proximitat amb el públic. “Les paraules agafen molta més dimensió que en un documental convencional. El teatre no pot canviar res de la vida, però és molt satisfactori veure la comunió que es crea amb el públic. És difícil que passi amb una ficció, però no amb una obra extreta de la vida”, diu Llàtzer Garcia. La credibilitat i versemblança venen de sèrie.

“Ara que hi he experimentat se m’ha obert un ventall molt interessant. No té res a veure amb el fet d’escriure ficció. Fas entrevistes, tens altres materials, textos, vídeos, però sempre d’una font original -explica Ferran Joanmiquel, que ha abordat l’ètica dels fotògrafs documentals a El color de la llum -. No és només interessant pel tema en si sinó per l’experiència, a nivell humà”.

Perquè hi ha aspectes que mai no surten als articles de premsa. “A vegades és més important com es diuen les coses que les coses que es diuen”, apunta Casanovas. A Jauría ha esquivat el que és sexualment explícit del cas per anar als “petits detalls repugnants”, que només es detecten si s’és escrupolosament atent i fidel a la realitat. Per exemple: “Un detallet tan simple com dir que se’n van sense acomiadar-se diu tant d’ells que pesa més això que la narració de l’acte sexual. Llavors és quan es filtra la veritable naturalesa dels personatges”.

Com es construeix l’obra

No hi ha una única metodologia per aixecar un muntatge verbatim. Jordi Casanovas es basa en materials trobats (declaracions judicials) però també es pot optar per fer entrevistes a experts o testimonis sobre un tema i muntar l’espectacle a partir de les transcripcions. És el que va fer Llàtzer Garcia a No m’oblideu mai. “Els suïcidis són la primera causa de mort de joves a Espanya, molt per davant dels accidents de trànsit, i no se’n parla. Vam entrevistar psicòlegs, pedagogs, gent que tracta el dol, vam anar a taules rodones... i després vam entrevistar joves supervivents. Ens sentíem periodistes, prenent apunts”. La feina del dramaturg és retallar, seleccionar, donar forma i intenció al text. “Aquí hi poses la teva mirada”, diu Joanmiquel. “On poses la tisora, poses opinió”, admet Ireneu Tranis, coautor de Mos Maiorum. Aquesta és l’única manipulació que és permesa. Sí que hi ha certa teatralització del context: Garcia col·loca un bateria a escena, mentre que Joanmiquel situa els fotoperiodistes en una conferència.

Els actors no imiten els testimonis, els encarnen. “Es respecta la seva manera de parlar, l’expressió, les frases mal construïdes i incorrectes. És la gràcia, que sigui terriblement col·loquial. M’ha sorprès el text potent que surt de l’oralitat. Fins i tot hi ha moments poètics”, diu Llàtzer Garcia, que admet que per als actors “és un malson aprendre-s’ho”. Casanovas té comprovat d’obres verbatim anteriors, com Ruz-Bárcenas (2014) i Port Arthur (2016), que “la manera de parlar construeix el personatge”.

Els creadors de Mos Maiorum, en canvi, han optat per no aprendre’s el text, sinó reproduir-lo a mesura que el senten per uns auriculars. Així fan explícit que són transmissors de l’experiència dels immigrants a la frontera marroquina. “Ens ajuda a ser fidels al que van dir. Després de tantes funcions ho hauríem viciat. Així et frenes i tornes a l’original. Són testimonis reals, no personatges”, diu Ireneu Tranis. La companyia estrenarà al Grec un nou espectacle verbatim que no serà pur: realitat i ficció es mesclen per parlar de gentrificació.

Drames fidels als fets reals

L’ètica dels fotoperiodistes

A 'El color de la llum', de Ferran Joanmiquel, tres actors donen veu als fotoperiodistes Joan Guerrero, Sandra Balsells, Emilio Morenatti, Samuel Aranda i Marta Ramoneda reflexionant sobre l’ètica dels professionals i les seves experiències. Es veurà del 2 al 13 de maig a La Seca. Cada vespre hi haurà debat postfunció amb experts convidats.

Els suïcidis adolescents

Els actors Marta Montiel i Elies Barberà i l’autor i director Llàtzer Garcia indaguen a 'No m’oblideu mai' què porta una persona que té tota la vida al davant a voler matar-se. També a La Seca, del 16 al 27 de maig, i també amb postfunció.

La cruesa de la immigració

A partir d’entrevistes realitzades al Marroc, 'Mos Maiorum' segueix el periple dels immigrants. Es mouen entre el públic, que està dret. Estrenada el 2016, l’obra ha girat per tot l’Estat. A La Villarroel, fins al 12 de maig.

El judici a la Manada

Jordi Casanovas torna a explotar les declaracions d’un judici, en aquest cas el de la Manada, per posar l’espectador contra les cordes i mostrar la complexitat del cas. 'Jauría' es veurà primer en gira i a l’hivern en un teatre de Madrid.

Etiquetes

Més continguts de