RCR: tres arquitectes autocrítics i lliures

El Palau Robert dedica la primera gran exposició a Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta

La museïtzació del Mas Miró és un dels projectes del despatx RCR inclosos dins la gran exposició que el Palau Robert els dedica a partir de demà i fins al 13 de setembre, titulada RCR Arquitectes. Creativitat compartida, i centrada en els 25 anys de la trajectòria de l’estudi. Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta estan considerats tres dels arquitectes catalans més rellevants de les últimes dècades i representen, alhora, un cas atípic a la professió: han forjat la seva carrera des d’Olot, al marge del panorama barceloní i, també, dels grans encàrrecs públics.

Les primeres obres destacades es troben en el seu entorn més pròxim, com el pavelló i els exteriors de Can Cardenal i el Pavelló del Bany - Espai Fluvial Prat de Gola, i al llarg dels anys han assolit un prestigi internacional creixent, com es pot observar en algunes de les seves obres recents: el Museu Soulages, a Rodez (França); el centre d’art integrat al Castell de Negrapelissa (França), i el crematori de Hofheide (Bèlgica).

“Vam decidir anar a viure a Olot perquè hi tenim la família”, explica Ramon Vilalta (Vic, 1960). “En aquells moments, des del punt de vista professional, era com un suïcidi -afegeix-. Va haver-hi professors que ens van dir que anar a Olot era perdre l’oportunitat d’entrar en el món de l’arquitectura en majúscules. Però nosaltres no en vam tenir cap dubte. Cap dels tres havia estat en cap despatx abans, ens hem fet tots tres a base de les discussions i el treball des d’un bon inici. Hem sigut persones molt lliures, no hem estat vinculats mai a cap estructura”.

L’impacte del Japó

“Van estudiar a l’Escola d’Arquitectura del Vallès i no a la de Barcelona”, explica l’arquitecte i comissari de l’exposició, Josep Maria Montaner. “Si haguessin estudiat a Barcelona haurien pogut tenir la influència d’una figura com Oriol Bohigas i altres professors. Però ells tenen més la influència de l’arquitectura japonesa i nord-americana, encara que els interessa l’arquitectura de Josep Antoni Coderch i d’Enric Miralles. Han triat el seu camí, pas per pas, i la primera gran influència que tenen és Olot i la Garrotxa, i després el Japó i la filosofia taoista. Són molt inclassificables en el panorama català”, diu Montaner. Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta van treballar al Japó només un any després d’acabar la carrera, un impacte important en la seva carrera. Però un dels clients més còmplices l’han trobat en els propietaris del restaurant olotí Les Cols. “Van fer el restaurant, després els pavellons i la carpa, i encara un habitatge, la Casa Horitzó. Els han deixat experimentar lliurement”, assegura Montaner. Els arquitectes també han tingut “molta sintonia” amb l’artista Pierre Soulages a l’hora de projectar el seu museu.

“Durant molts anys hem fet petits projectes en el nostre entorn. Recentment hem començat a treballar a l’estranger: el 2006 vam guanyar un concurs internacional a Dubai [titulat Les cinc copes de la ciutat ]. Era una bestiesa, gairebé 600.000 metres quadrats, la meitat d’Olot. Es va aturar amb la crisi el 2008 i en els últims anys hem començat a incidir més en França, més per falta de feina aquí que per voluntat. Ara mateix els projectes a l’estranger representen el 75% de la nostra facturació”, subratlla Vilalta.

L’arquitectura i la gent

L’àmbit central de la mostra està dedicat a set obres, que expressen set conceptes de l’ideari dels arquitectes. Per exemple, la pista d’atletisme d’Olot trenca els límits entre l’àmbit natural i el construït. La biblioteca i el casal d’avis a l’Eixample, la funció social de l’arquitectura. I el paper que el temps té en la percepció de l’arquitectura el representen els cellers Bell-lloc, a Palamós. La relació del paisatge, els materials i la llum són fonamentals en l’obra de RCR. “També pensen molt en la gent, en el recorregut i en les activitats que les persones fan als seus edificis”, diu Montaner.

Les seves obres més emblemàtiques són aquelles en què dialoguen amb el paisatge, però també han sabut trobar el seu lloc en els entorns urbans. “Al llarg dels anys han introduït elements nous en la seva obra. Els segueixo des del començament i havíem comentat que podien córrer el perill que la seva arquitectura es convertís en massa endogàmica. La seva manera de pensar té un eix molt fort, però al mateix temps no es repeteixen, sempre introdueixen elements nous dins la seva lògica”, conclou el comissari.

Més continguts de