Cinema

Raúl Arévalo: “Si no saps quina pel·lícula estàs fent, t'arrisques a quedar com un imbècil”

L'actor estrena el 'thriller' 'Black beach' i presenta a Sant Sebastià la sèrie 'Antidisturbios'

No hi ha actor més enfeinat aquests dies que Raúl Arévalo (Móstoles, 1979). Dilluns va anunciar a Sant Sebastià el rodatge del thriller El lodo, del valencià Iñaki Sánchez Arrieta, i aquest divendres torna al festival a presentar la sèrie de Movistar+ Antidisturbios. Mentrestant, representa a Madrid una obra de Harold Pinter, La traición, i divendres estrena Black beach, un ambiciós thriller d'acció d'Esteban Crespo en què Arévalo interpreta l'executiu d'una gran empresa enredat en una trama de corrupció i neocolonialisme en un país africà que recorda sospitosament Guinea Equatorial. I fa només unes setmanes que estrenava en plataformes Los europeos, de Víctor García León, un dels films més elogiats al Festival de Màlaga. “És una bogeria, tot el que he fet en dos anys i mig se m'ha ajuntat en 25 dies”, explica per telèfon unes hores abans de la funció.

Black beach és un projecte insòlit per al cinema espanyol. Rodat a Ghana i amb un gran desplegament de producció, sembla un petit blockbuster. Què et va atreure del projecte?

Sobretot anar a l'Àfrica. I després, el guió i treballar amb companys com Candela Peña. Tirar endavant una pel·lícula així és molt difícil i s'agraeix molt que es facin apostes així. Tenim molts complexos a l'hora de fer pel·lícules així. Jo mateix m'he sentit dir: "Em sento com Matt Damon en una pel·lícula americana". Un Matt Damon escanyolit, això sí. En el fons, seguim tan acomplexats amb Europa i els Estats Units com els personatges de Los europeos, que Azcona va escriure el 1958.

Raúl Arévalo: “Mai saps com reaccionaràs davant de la violència”

El títol al·ludeix a una presó real de Guinea Equatorial famosa per les seves condicions terribles, però al film no s'esmenta mai el nom del país on transcorre l'acció. Per què?

És per una qüestió legal. Evidentment, es tracta de Guinea Equatorial, perquè és un país africà on es parla espanyol i no n'hi ha cap més. Però per evitar embolics s'ha evitat fer-ho explícit i fins i tot els uniformes dels soldats estan dissenyats perquè no s'hi assemblin. És una mica com Silvio, de Sorrentino, que és evident que retrata Berlusconi però sense pronunciar-ne el nom sencer.

El personatge viu una sèrie de situacions i girs molt extrems. Més que interpretar-lo des del realisme, apostes per donar-li una càrrega més icònica.

Sí, és que li passen tantes coses que només es pot abordar a través dels codis cinematogràfics. En la vida real, després de cada calamitat que li passa el paio hauria de tenir un atac d'ansietat com a mínim, però per a l'espectador seria un pal. Per ser coherent amb la pel·lícula, quedava millor un to més pel·liculer que el costumisme de Los lunes al sol. El problema és que si tu i el director no us heu entès bé i no saps exactament quina pel·lícula estàs fent, t'arrisques a quedar com un imbècil.

Quatre anys després de l'èxit de Tarde para la ira no has tornat a dirigir i fas d'actor més que mai. ¿No has pensat mai en donar prioritat a la direcció?

La meva gran passió és dirigir i estic acabant un guió, però mentrestant tinc la sort de tenir bones ofertes per actuar. Si no arribessin em centraria en el meu projecte, però fer d'actor em permet guanyar diners i així poder fer la pel·lícula que jo vull amb la gent que jo vull. Tarde para la ira la podria haver fet abans però acceptant canvis que li haurien fet perdre l'essència. Com que no depenc econòmicament del projecte, em puc permetre dir: "Per fer-la així no la faig". Això funciona al revés, esclar: si jo fos un director que fa deu anys va fer un curt i des de llavors m'estic menjant els mocs no estaria en situació de dir-li que no a Vasile quan arriba i m'ofereix els diners per fer la pel·lícula a canvi d'unes modificacions del guió i del càsting. I això ha passat a molts amics.

Tarde para la ira

Arnau Valls, el director de fotografia de Tarde para la ira, deia que rodar amb tu va canviar-li la manera de treballar amb els actors. En la teva carrera, qui ha tingut aquest impacte en tu?

Que bonic això de l'Arnau, no ho sabia. M'ha marcat molta gent perquè he tingut la sort de treballar amb directors boníssims: José Luis Cuerda, Gracia Querejeta, Pedro Almodóvar... Jo absorbia d'ells tot el que podia. Però una experiència que no oblidaré mai és rodar El camino de los ingleses amb Antonio Banderas, la meva segona pel·lícula. Amb ell vaig fer un clic que em va encarar a voler dirigir. I també em va fer créixer com a actor.

¿Debutar com a director va canviar la teva manera d'actuar?

Ara empatitzo més que mai amb la feina del director, cada vegada soc un actor més obedient. Quan treballo com a actor mai se'm passa pel cap pensar com rodaria jo aquest pla, l'únic que intento és adaptar-me a la manera de treballar del director.

Arévalo, un policia d'antidisturbis

Amb una sinceritat poc habitual en un actor en tasques promocionals, Arévalo s'entusiasma parlant de la sèrie que presenta aquest divendres a Sant Sebastià, Antidisturbios, un thriller policíac de Rodrigo Sorogoyen sobre una brigada policial d'antidisturbis. "Poques vegades m'he sentit tan orgullós d'un treball en què jo participo –diu–. Com a actor he hagut de vendre projectes que m'agradaven i que no, però amb Antidisturbios m'haig de treure el barret. Hi ha coses que són indiscutiblement acollonants, que jo no havia vist abans en el cinema espanyol. Sorogoyen s'hi ha deixat la pell". Arévalo, però, lamenta les reaccions polaritzades que va suscitar l'anunci de la sèrie. "La gent s'hauria d'esperar a veure-la abans de posicionar-s'hi –opina–. Jo soc el primer que he patit els antidisturbis en manifestacions, però la cosa no va d'estar a favor o en contra d'ells. El més interessant de la sèrie és que jo la puc veure i pensar: «Quina colla de cap de suros», i un antidisturbis la pot veure i fer-s'hi palles. I això és perquè hi ha molta veritat”.