Música

Recordant l'Ovidi, perquè ningú l'oblidi

L'espectacle Ovidi 25 evoca el cantautor en la inauguració del 25è Barnasants a Cotxeres de Sants

L'espectacle Ovidi 25 aquest divendres a les Cotxeres de Sants / Cèlia Atset

Quan hi ha figures que s'han de recuperar és perquè abans algú ha deixat que es perdessin. Ras i curt: l'abandó que va patir Ovidi Montllor per institucions i escena musical en el postfranquisme és una de les grans vergonyes culturals (i polítiques) d'aquest país. Bandejat, oblidat i arraconat, el cantant i actor alcoià, mort fa 25 anys, va passar l'última època de la seva vida postergat i malvivint en un pis a Vallcarca. El motiu de l'ostracisme de Montllor, comunista incorruptible i defensor infatigable dels Països Catalans, era la seva indomabilitat. A l'Ovidi no el poden institucionalitzar perquè no havia nascut per ser domesticat.

"De part dels bons fins a la mort", cantava a De vacances. Així va ser amb ell i així és sense ell. Perquè van ser una colla de punks de comarques, els imprescindibles Inadaptats, els que l'any 2004 tornarien a encendre la flama, fent un disc íntegre de versions i redescobrint-lo a una nova generació que, ara sí, en veneraria obra i personatge. Com els penedesencs, un altre dels que va passar-se dues dècades reclamant-lo amb passió i entusiasme és David Fernàndez. El periodista i els seus companys d'Ovidi 25, que completen el poeta David Caño , el guitarrista Borja Penalba i la cantant Mireia Vives, van encarregar-se d'inaugurar, divendres a la nit, un Barnasants que també ha arribat al seu primer quart de segle.

Amb unes Cotxeres de Sants intergeneracionals i sense deixar cadires buides, el quartet va oferir un complet, lluït i merescut homenatge a Montllor. Un espectacle fonamentat en tres eixos: l'enaltiment a un artista amb una obra d'una qualitat indubtable –ja sigui a través dels seus versos o musicant poemes d'Estellés i Salvat-Papasseit–, la complicitat política i multidisciplinària (l'artista, el cantant i el pallasso, que diria l'alcoià) i la concepció d'espectacle, molt ben portat pels quatre protagonistes i amb la cançó com a reclam principal, però també amb poesia, reivindicació que fuig del pamflet, amb humor i mirades d'entusiasta sinceritat.

Sempre Ovidi Montllor

L'Ovidi que van rememorar Ovidi 25 és el del discurs inassumible pel poder de Ja no ens alimenten molles, la lluita de classes a Va com va, l'orgull obrer, ahir sonant a blues, de La samarreta. Però també el que cantava els versos més preciosos d'Estellés, a M' aclame a tu, la cançó amb la qual van començar, o el que recordava la seva llar amb enyorança a El meu poble Alcoi, ahir magistralment interpretada per Alfons Olmo, de VerdCel, que va dedicar la cançó a la recentment desapareguda Isabel-Clara Simó.

El concert, que va durar més de dues hores i va aguantar bé el ritme, no va oferir interpretacions mirall que facilitessin la comunió grupal, però va tenir moments d'especial intensitat, sobretot quan combinaven la magnífica veu d'una magnètica Mireia Vives amb el poder rapsode de Caño, cas de la Cançó de les balances o a Corrandes d'exili. També escoltaríem poemes de Joan Brossa i Josep Palau i Fabre i una catàrtica interpretació del no-manifest de Martí Sales: Fora catalans dels Països Catalans.

La sorpresa inesperada de la nit va ser l'aparició en escena de Toti Soler. Per tots aquells que van engolir fins a cansar-se aquell històric concert de Montllor i Soler a l'Olympia de París del 1975, escoltar en directe la seva guitarra espanyola interpretant el millor vals dels Països Catalans, Homenatge a Teresa, va ser un regal dels que es recorden per sempre. La mà esquerra d'Ovidi també s'ocuparia de Cançó de suburbi i Què et sembla, Toti? Com va dir David Fernàndez, comissari del K omintern escènic i divendres humorista de la crítica i l'autocrítica, en cas de dubte "sempre a favor del contrapoder". Això mateix va fer l'Ovidi. No oblidar-lo mai més és un deure de tots.