CRÍTICA DE SÈRIES

'Euphoria': res és tan intens com quan ets adolescent

La sèrie connecta amb les emocions i les actituds extremes de la generació Z

En l’enlluernador quart capítol d’ Euphoria, la nova sèrie juvenil de la HBO, hi ha un homenatge amb referència explícita a Com un torrent (1958) de Vincente Minnelli. Com en la seqüència més famosa d’aquest film, bona part de l’acció té lloc en una fira, on les històries dels diferents personatges s’entrecreuen a través de plans seqüència que els posen en sintonia o en contrast amb la pròpia experiència d’un parc d’atraccions: les pessigolles a l’estómac de la roda, l’explosió de bellesa efímera dels focs d’artifici, l’èxtasi marejador (sexual per a una de les noies) dels cavallets... Però el paral·lelisme amb el clàssic de Minnelli ve també perquè Euphoria se situa explícitament en el territori del gran melodrama, el que explora les situacions emocionals portades a l’extrem dels seus personatges.

La Rue (Zendaya), la protagonista d’aquesta ficció televisiva creada per Sam Levinson a partir de la sèrie homònima israeliana, és filla de l’11 de setembre del 2001. Com ella mateixa ens explica en el primer episodi, neix amb les imatges de l’enfonsament del World Trade Center a la televisió de l’hospital. Això la marca generacionalment, però també sembla definir un tarannà emocional inestable que la lliga als medicaments de ben petita. La Rue és ara una jove drogoaddicta que torna al poble sense gaires ganes de rehabilitar-se. El seu principal estímul en el curs que comença és la seva nova millor amiga, la Jules (Hunter Schafer), una nouvinguda que arrossega el seu propi passat traumàtic. Al voltant d’elles dues s’estén una atmosfera entre la melancolia, l’esperança i les inseguretats juvenils tal com es viuen a finals de la segona dècada del segle XXI. Uns elements que Sam Levinson ja havia abordat a la pel·lícula Nación salvaje, aquella actualització de Les bruixes de Salem en l’era del #MeToo. Levinson torna a plasmar a Euphoria alguns dels trets més definidors de la generació Z: concretament, el trencament definitiu amb l’heteronormativitat i el fal·locentrisme, i una experiència de la intimat lligada inevitablement als nous dispositius digitals malgrat els riscos que comporten.

L’indicador més vistós pel que fa al primer punt ens arriba al segon episodi, quan, capgirant la tendència habitual, hi ha una desfilada de nus frontals... tots masculins. I no pas per enveja dels penis. En una de les poques escenes d’humor de la sèrie, la Rue fa una profitosa classe d’anàlisi semiòtica ben desmitificadora de les fotos de cigales que se solen enviar les dones pel mòbil. A més a més, el perfil del mascle alfa habitual en les ficcions juvenils es configura aquí des d’una perspectiva clarament tòxica. Per altra banda, Euphoria inclou les noves maneres d’expressar-se i comunicar-se dels joves, des d’una fan fiction animada sobre la ship (relació) entre dos membres de One Direction fins a l’explotació que una noia practica de la seva pròpia imatge en vídeos sexuals per internet. Però el més sòlid dels quatre episodis dels vuit vistos fins ara és el vincle entre la Rue i la Jules, que es refugien l’una en l’altra del món que les envolta i estableixen una relació difícil de categoritzar, sense que el fet que la Jules sigui trans hi tingui res a veure.

Falta comprovar cap on conduirà Euphoria les diferents passejades al caire de l’abisme dels seus personatges. Però, malgrat l’alarma d’alguns pares, s’agraeix que una ficció adolescent no faci com Merlí, que no podia evitar incloure un adult com a inexorable far moral dels joves, i deixi els protagonistes explorar sols les contradiccions i les situacions extremes pròpies de la seva generació.

Sam Levinson per a la HBO. En emissió a HBO

Més continguts de