'Ruben Brandt, coleccionista': art, cinefília i psicoanàlisi dialoguen en un 'film noir' animat

Crítica del film de Milorad Krstic, un catàleg inabastable de cites pictòriques i cinèfiles

Direcció: Milorad Krstic. Guió: Milorad Krstic i Radmila Roczkov. 96 min. Hongria (2018). Amb Iván Kamarás, Gabriella Hámori i Zalán Makranczi.

Plantejada com un tractat lúdic sobre la relació entre l’art i la psicoanàlisi, 'Ruben Brandt, coleccionista' construeix un relat laberíntic al voltant de tres personatges pintorescos: un detectiu que beu whisky amb glaçons amb la forma d’Alfred Hitchcock, una 'femme fatale' cleptòmana i un psicòleg que pateix al·lucinacions en les quals és atacat per personatges de grans obres pictòriques (la Venus de Botticelli, la infanta Margarita de Velázquez, l’Elvis Presley de Wharhol i els noctàmbuls de Hopper, entre molts altres). Un trio de talentoses ànimes en pena que, afligides per traumes i addiccions, no aconsegueixen escapar-se del sinistre, segons la terminologia freudiana.

Fascinant i extenuant a parts iguals, 'Ruben Brandt, col·leccionista' fa de l’acumulació la seva principal premissa. La pantalla, on dialoguen animació artesanal i digital, acull un catàleg inabastable de cites pictòriques i cinèfiles, mentre que la història es dispara en múltiples direccions: cap al relat d’espies de la Guerra Freda, cap al 'thriller' de robatoris, cap al drama familiar... En alguns moments la pel·lícula sembla abocar-se al pastitx postmodern, al pur exercici d’enginy. Tanmateix, el film acaba conquerint el territori de l’emoció gràcies a la celebració de l’art com a instrument terapèutic i com a font d’inspiració per al diàleg entre les persones.

Més continguts de