FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ
Cultura 19/09/2016

Sant Sebastià esclata amb el terrorisme de ‘Nocturama’

Bertrand Bonello segueix un grup de terroristes al llarg del dia en què cometen un atemptat a París

Xavi Serra
3 min
Nocturama

Sant SebastiàUna de les absències més comentades de l’últim Canes va ser la nova pel·lícula de Bertrand Bonello, un director que sempre havia cotitzat a l’alça en el festival francès. El motiu, es rumorejava, era l’explosiu argument del film: el seguiment al llarg d’una jornada d’un grup de joves que fan un atemptat múltiple a París, que provoca el caos a la ciutat. Uns paral·lelismes amb els atemptats del 2015 que van fer que als programadors de Canes els tremolessin les cames. Ahir, a Sant Sebastià, una ciutat que té les seves pròpies ferides produïdes pel terrorisme, Nocturama es va presentar finalment en societat en la competició oficial d’un festival i va escampar fascinació i incomoditat a parts iguals.

En la primera part de Nocturama, observem els preparatius dels atemptats. Joves coordinats que es desplacen en metro, recullen paquets, s’intercanvien mirades i després d’enviar un missatge tiren el mòbil en una paperera. Un petit exèrcit silenciós que Bonello filma amb precisió bressoniana, fent créixer la tensió pel que està a punt de succeir. En la segona part, ja de nit, els espais diàfans d’un gran centre comercial els serveixen de refugi fins que es calma el caos que ells han provocat. Distesos i relaxats, vaguen per les seccions de la galeria, juguen, s’emproven roba, es maquillen i posen música. Bonello vol que els acompanyem però no oferir-nos respostes fàcils. Què volen aconseguir, quina causa defensen? Són qüestions que Nocturama no té cap intenció d’aclarir. “Volia centrar-me en el com, no en el per què -explicava Bonello en roda de premsa-. Sempre busquem explicacions tranquil·litzadores, però aquest no és l’objectiu de la pel·lícula. No es tractava d’assenyalar una causa ni de jutjar ningú, sinó de traduir al cinema un sentiment general de certa violència”.

A Nocturama, Bonello treballa en coordenades similars a les del Gus Van Sant d’ Elephant : explora la violència extrema com una manifestació més de la societat, com una part del sistema i no com una patologia. “Totes les civilitzacions porten dins la seva destrucció”, diu un dels terroristes mentre recita les respostes d’un examen de dret, apuntant potser la idea principal del film. L’elegància de les imatges no volen fer glamurós el terrorisme; tampoc es tracta de comprendre’l, sinó de retratar-lo de la mateixa manera que un pintor captura l’horror i la bellesa, però a través del cinema. La reflexió a la qual es vulgui arribar després ja és cosa de cadascú. Nocturama és una pel·lícula per debatre però sobretot per deixar que t’absorbeixi, una experiència fílmica que vol arribar amb l’art on la raó no pot fer-ho.

Vista ja la primera obra important, la competició oficial no va oferir ahir gaires més estímuls. I am not Madame Bovary és una curiosa sàtira xinesa sobre la croada d’una dona enganyada, entestada a demostrar que el seu divorci no va ser real, amb excés de metratge i un ball de formats innecessari. També va decebre el retorn de Baltasar Kormákur al cinema islandès després dels seus treballs a Hollywood: The oath és un thriller dramàtic que a estones sembla un film de Charles Bronson dirigit per Susanne Bier. Una història de venjança superficial en el drama i inofensiva en l’acció, és el pitjor film vist de moment en la secció oficial.

Per sort, a Sant Sebastià sempre es pot comptar amb les seccions paral·leles: Ma vie de courgette, presentada a Perlas, és una revelació. Una cinta animada en stop-motion que en poc més d’una hora relata el pas d’un nen per una casa d’acollida després d’haver matat accidentalment la seva mare. Aquest conte per a adults, que no amaga la seva foscor, tanmateix aconsegueix ser extraordinàriament lluminós i tendre. Amb guió de Céline Sciamma ( Bande de filles ), Ma vie de courgett e és una joia que ningú ha de passar per alt. També a Perlas es va presentar ahir Florence Foster Jenkins, el biopic que va motivar la visita d’un Hugh Grant que tot i els crits de les fans ja no es considera un sex symbol (“a la meva edat, em veuen com una relíquia”), que no recordava el primer cop que va ser a Sant Sebastià per presentar Remando al viento (“devia anar borratxo tot el dia”) i que no es va atrevir a opinar quan li van preguntar pel Brexit.

stats