Sant Sebastià cau rendit a l’embruix tèrbol de Francisco Paesa

Si el cinema són 24 mentides per segon, com diu Haneke, Francisco Paesa és un personatge que havia de ser portat al cinema. Espia del govern espanyol i peça clau en la lluita contra ETA, la seva figura tèrbola va saltar a les pàgines dels diaris pel seu paper en l’escàndol polític més sonat dels últims dies del felipisme: la fugida i posterior entrega del director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán. El 1998 Paesa es va voler esborrar del mapa i va fingir la seva mort. Però justament ahir apareixia una entrevista seva a Vanity Fair.

A El hombre de las mil caras, presentada ahir a Sant Sebastià, Alberto Rodríguez accepta el repte de retratar aquesta figura indesxifrable, un espia que només treballa per a un bàndol: ell mateix. El film és tan desassossegant com entretingut: s’entrega a la fascinació pel protagonista i les seves mentides, cosa que provoca una certa empatia que fa que l’espectador oblidi que els 10 milions d’euros que Paesa va robar a Roldán eren els 10 milions d’euros que Roldán s’havia embutxacat abans dels fons reservats. Paesa, doncs, ens va robar a nosaltres.

De l’embruix que provoca Paesa en té bona part de culpa la interpretació relaxada d’Eduard Fernández, que no cau en la trampa d’exagerar la foscor del personatge. Rodríguez l’ajuda fent servir un narrador extern, el pilot interpretat per Jose Coronado, que determina la mirada de l’espectador sobre el personatge: còmplice i admirativa, però sempre desconfiada. S’ha d’admetre, però, que el film no intenta redimir Paesa i no escatima recursos per mostrar el corrupte clima polític d’una Espanya en què Roldán no era l’excepció, sinó la norma. “Jo feia el mateix que tothom”, balboteja Roldán, retratat com un arribista sense talent ni coratge, pura façana que s’ensorra davant les dificultats i gran metàfora d’una classe política que es creia poderosa i intocable.

Més continguts de