Sebastià Jovani conjura la força tòxica de la filosofia

BarcelonaLluitar contra la “pandèmia del papanatisme”. Aquesta és la croada de l’escriptor Sebastià Jovani (Barcelona, 1977), que torna a les llibreries amb un “objecte-dispositiu-artefacte” que -tal com deixa clar d’entrada- vol provocar la “disrupció”. Phylosofar (Plec22) no és una novel·la com les anteriors Emulsió de ferro (2009) i Emet o la revolta (2011), sinó un “mecanisme” contra la filosofia de pa sucat amb oli que es disfressa sota anglicismes variats - coaching, mindfulness -, s’encarna en sèries “ensucrades” com Merlí o es propaga via cursos com Cap a la pau mental.

Enfront d’això, el novel·lista gracienc, conegut per la seva vena experimental que cristal·litza en projectes-avatar com el darrer Èdipalstròpics, reivindica una certa “obtusitat” de la filosofia: “De vegades no es pot treure l’entrellat de certs textos, com els del darrer Deleuze, per exemple, però si et relaxes i continues la lectura és millor que una experiència pop”. El traductor i escriptor Adrià Pujol Cruells, encarregat de presentar el llibre en societat fa uns dies, ho corrobora: “Si ho entens tot, malament, vol dir que no has entès res”.

Entre la medecina i el verí

Així com el Romilar és un xarop que treu la tos, el títol de Phylosofar, que podria ser en qualsevol llengua, juga amb el concepte platònic de pharmakon en el sentit que tant pot ser curatiu com tòxic, medecina o verí. Així, talment unes píndoles aparentment inofensives, Jovani recull en aquest llibret d’un centenar de pàgines una sèrie de textos que ha anat macerant amb els anys sense cap projecte en ment. Finalment, aplegats, han donat forma a aquest curs sui generis de filosofia, seguint l’estela del Curs de filosofia en sis hores i quart de Gombrowicz. “Tot hi està alterat, tant les cites com les imatges, que estan pervertides per la mà del Sebastià i plenes de referències iconogràfiques; tot és arbitrari i meravellós: fins i tot un peu de pàgina en forma de poema; la suma és Phylosofar”, opina l’editor Pere Torrell.

Sense posar noms i cognoms, doncs, Jovani hi aplega filòsofs que l’han marcat en els seus estudis de filosofia, començant per Nietzsche, però també Plató, Aristòtil, Leibniz, Kierkegaard, Hannah Arendt, Benjamin... i així fins a tretze. Ara bé, correspon al lector descobrir de quin parla en cada cas o simplement deixar-se impregnar per la seva potència neuronal.

Fugint de la canonització

Jovani, camaleònic i provocador, fa parlar aquests pensadors a través de la seva veu amb certes prevencions. “Volia evitar sobretot territoris de canonització i formalització putrefacta, fugir de l’arquetip estilístic i acadèmic. És com una Nit dels morts vivents, però on no surten zombis sinó personatges que jo imaginava que em parlaven”, explica Jovani. La pretensió, doncs, no era ni acadèmica ni literària, sinó reivindicativa: recuperar aquests pensadors “silenciats sota l’argamassa de l’estultícia”.

“Aquest llibre és una missa, un exercici declamatístic”, diu un Pujol Cruells gesticulant, que, més enllà de la il·legibilitat o no del text, hi veu la força subversiva de Max Jacob o Carles Hac Mor i, sobretot, tot un “festival de llengua”: “Estaria bé poder trobar aquest català en tants altres llibres que es publiquen!”