Cinema

'Sentimental': la comèdia sexual d'una nit a l'Eixample

Cesc Gay porta al cinema la seva obra teatral 'Els veïns de dalt' amb Javier Cámara de protagonista

De vegades costa assenyalar la llavor d'una idea, l'espurna que posa en marxa els mecanismes de la ficció. Però en el cas de Sentimental, la comèdia de Cesc Gay que s'estrena aquest divendres, l'origen de la història està perfectament acotat a uns sorolls: els eixordadors gemecs que proferia la veïna de dalt del cineasta quan feia sexe. Gay i la seva dona no sabien què fer-ne, del terratrèmol orgàsmic. “Què fem, li truquem? Li diem alguna cosa?” Al final ho van deixar córrer, mai més ben dit, però l'anècdota acabaria donant peu a la trama de l'obra de teatre Els veïns de dalt, que l'autor adapta ara al cinema amb un nou repartiment liderat per Javier Cámara en la pell d'un professor de música que es refugia del naufragi del seu matrimoni en el cinisme i una mordacitat cruel.

Sentimental s'estructura al voltant d'un sopar entre el matrimoni Cámara i Griselda Siciliani amb la parella del pis de dalt, uns Alberto San Juan i Belén Cuesta molt desinhibits en matèria amorosa i sexual. La pel·lícula conserva els elements bàsics de l'obra: quatre personatges i un sol espai, un pis de l'Eixample que en el cinema de Cesc Gay funciona com a escenari, tan icònic com el Monument Valley als films de John Ford. "Doncs mira que vaig intentar que semblés madrileny...", rondina ell.

Amb un material de partida guanyador –l'obra acumula mig milió d'espectadors i s'ha estrenat a l'Argentina, Xile, Portugal, Colòmbia i Mèxic–, el director va fer retocs mínims: “Haver dirigit un muntatge a Barcelona i un altre a Madrid em dona certa seguretat a l'hora de fer la pel·lícula, sobretot per haver vist la funció amb públic i comprovar quines coses funcionen i quines no”. Segons el director, la forma en què el públic llegeix el llenguatge escènic i el cinematogràfic no són gaire diferents. “En teoria, el cinema és millor per als detalls perquè té primers plans i els actors més presents. Però en realitat les petites coses són també les que funcionen al teatre –explica–. No s'ha de tenir por de les pauses i les subtileses. I sort, perquè en el meu humor són molt necessàries”.

En el frec a frec del sopar salten espurnes de comèdia entre les parelles i, sobretot, entre el personatge de Cámara i un San Juan molt divertit en el paper de bomber seductor. Gay continua explorant la disfuncionalitat emocional dels homes de la seva generació, el gran tema del seu cinema, però aquí ho fa en el context d'una història més lleugera que a Truman o Una pistola en cada mano: Sentimental és segurament la més pel·lícula més còmica de la seva carrera. “És l'única que he escrit de manera compulsiva, sense meditar gaire la història al llarg d'un procés molt llarg –explica–. En part era perquè això em permetia escriure-la en un to de comèdia que no pots fer servir si rumies molt les coses. I tenia ganes d'escriure una comèdia a l'estil de les de Billy Wilder o Lubitsch, una screwball comedy com la dels anys 40 o 50. Però també perquè la vaig escriure al mateix temps que Truman i em servia per compensar tant de drama”.

Hi ha detalls que semblen carregats de significats com que Cámara aparegui llegint Serotonina de Michel Houellebecq. Però amb Gay és millor no llançar-se a la piscina de l'anàlisi semiòtica. “Era un llibre que hi havia per allà, el Javier el va agafar i em va semblar bé, però podria haver sigut Últimas tardes con Teresa –explica–. A Truman, alguns periodistes van veure un declaració sobiranista en el fet que l'hotel on s'allotjava el Javier fos de la cadena Catalonia, però era casualitat, pur atzar”. El director també resta importància al fet d'haver-se convertit en el cronista generacional de certa burgesia urbana. “Això té a veure amb el fet que tinc molt poca imaginació –diu–. Treballo a partir de mi i de la meva imaginació. M'encantaria escriure un guió de zombis o d'assassins en sèrie, però sempre acabo tornant a aquest món”.

Després de veure el fruit que ha donat de si l'anècdota de la veïna de dalt, queda el dubte de si ella sap tot el que ha acabant inspirant el seu furor orgàsmic. “És un tema que encara no hem resolt, i deixem-ho aquí –diu Gay amb un somriure mig incòmode–. Diria que no ho sap, ja que el seu món i el meu no es toquen. I en el fons m'agrada el morbo de trobar-me-la a l'ascensor, que em pregunti en què treballo, dir-li que en una nova pel·lícula i estar a punt d'afegir: «...Gràcies a tu» [riu]. Però no ho faig mai, m'agrada mantenir la situació com està ara. No ho sé, algun dia la convidaré a sopar”.