Memòria històrica

Sílvia Marimon: “El Valle de los Caídos hauria de ser un museu sobre el feixisme i la dictadura”

La periodista de l'ARA i la historiadora Queralt Solé publiquen el llibre 'La dictadura de pedra'

La periodista de l’ARA Sílvia Marimon s’ha endinsat, juntament amb la historiadora Queralt Solé, en un monument franquista tan colossal com desconegut: el Valle de los Caídos. El llibre La dictadura de pedra ( Ara Llibres) posa sobre paper la història vergonyosa del mausoleu de Franco.

Quina impressió li va fer el Valle de los Caídos quan hi va anar?

Hi vaig arribar de nit i era desolador. És un lloc molt incòmode i tal com està construït segueix l’estètica feixista: les línies rectes, tot de símbols que, potser no és obvi, però responen al missatge que va voler deixar Franco. No hi ha res gratuït.

A l’origen era per enterrar els caiguts "per Franco i per la pàtria", però el 1958 es va canviar el relat i, apel·lant a un discurs del perdó, es va començar a ampliar als soldats republicans.

Es van celebrar els 25 anys de pau –falsa– i el monument havia d’acollir els morts d’un bàndol i de l’altre. Es van començar a recollir restes òssies però en molts casos no es va avisar les famílies sinó que van anar a les fosses comunes i les van treure d’allà. Ara hi ha més de 33.000 morts que són invisibles perquè no hi ha cap lloc que els senyali.

Quina perversió hi ha darrere?

Van manipular les despulles dels soldats i ara ni tan sols les poden treure. En un cas en què han aconseguit, per via judicial, poder accedir-hi, els han dit que primer han d’enretirar 700 caixes. De fet, els van posar amb la intenció que s’hi quedessin a perpetuïtat. Més que un mausoleu, Franco volia que el seu llegat, el seu missatge, perdurés pels segles dels segles. I així ho va deixar escrit.

Llum verda per entrar al cor del Valle de los Caídos i exhumar les víctimes

Un dels empresaris que en va dirigir la construcció era el català Joan Banús. Com va anar?

Durant el franquisme, les presons estaven plenes i van fer afusellaments massius; només al Camp de la Bota uns 1.700. Franco volia eliminar qualsevol dissidència i atemorir la població. Les condicions eren terribles i la gent moria de gana i malalties. Aleshores apareixien aquests empresaris proposant feina a canvi d’una commutació de la pena i, esclar, molts s’hi van apuntar. Els van fer servir com a bèsties de càrrega. Aquestes empreses, entre les quals hi havia la de Banús, van fer molts diners durant el franquisme perquè hi havia molta corrupció.

Alguns, en acabar la pena, s’hi quedaven. Com s’explica?

Perquè no tenien res i amb el que cobraven no podien refer la seva vida. Vivien en una humiliació constant. He entrevistat nets que es pensaven que la família havia fet alguna cosa dolenta, quan l’únic mal era haver lluitat al bàndol republicà defensant el govern legítim, però quan fa anys que t’assenyalen les generacions hereten la culpabilitat.

A partir del 2008 es va començar a conèixer que també hi havia republicans al Valle.

Queralt Solé va descobrir els documents del Valle mentre estava investigant, i va fer públics per primera vegada els noms dels catalans que havien estat traslladats a Cuelgamuros. Ens vam conèixer en aquell moment, perquè en vaig publicar un reportatge a la revista Sàpiens. Joan Pinyol va llegir-lo i va veure el nom del seu avi, Joan Colom, i així va descobrir que el seu avi estava allà.

"No es pot construir una democràcia amb amnèsia"

Com explica que avui hi hagi tants descendents que no volen saber on són enterrats els seus familiars?

Molta altra gent sí que els vol recuperar, i hi ha una gran lluita com la de María Martín, amb què obrim el llibre, que no aconsegueix recuperar les despulles de la mare. Entenc que encara hi ha molt dolor. Recordo un testimoni de la Guerra Civil que em va explicar que quan el seu pare va morir va assabentar-se que el seu sogre havia estat el carceller del pare. Van compartir dinars familiars, Nadals, i mai cap dels dos va dir res. Són els anys de dictadura i després una democràcia que va fer un pacte de silenci. No es pot construir una democràcia amb amnèsia.

Parlen d’anomalies com la Fundació Francisco Franco.

És l’únic lloc d’Europa on l’arxiu d’un cap d’estat està en mans d’una fundació privada. No és transparent. A banda d'això, hi ha documentació que no se sap on és. La Queralt va obrir una carpeta i es va trobar un paper que deia: “Se l’ha emportat el coronel”.

Quines són les estratègies de pervivència feixista de què parlen?

Es molt significatiu el pols que va fer la família Franco amb l’Estat espanyol. Van demostrar que tenien poder econòmic i polític. Hi ha el ducat de Franco, de Primo de Rivera, conserven un patrimoni impressionant que ningú ha qüestionat perquè molta gent es va fer rica i no interessa que es conegui, hi ha hagut una continuïtat del seu poder.

Com valora que hagin finalment tret Franco del Valle?

És un pas endavant, com també haver pogut entrat a les criptes i intentar exhumar els cossos. Ara bé, no n’hi ha prou. El Valle continua transmetent el missatge que volia Franco. Si hi vas, les guies no diuen que Franco va ser un dictador. Tampoc parlen dels 33.000 altres morts...

Els feixistes fan de l’exhumació un homenatge a Franco

¿S’hauria de destruir el Valle?

S’hauria d’aprofitar l’oportunitat per fer un museu per explicar què és el feixisme i la dictadura i quines en són les conseqüències. El discurs de la memòria no només ha de ser un ritual per recordar les víctimes, sinó per combatre el feixisme i reivindicar els valors de la democràcia. S’hauria d’adreçar als joves, sobretot en un moment en què hi ha un auge de l’extrema dreta. Es podria fer una museografia amb noves tecnologies per mostrar els barracons on vivien els presos, en quines condicions, com treballaven... Cal explicar que molta gent va morir per defensar la democràcia.

Més continguts de