Cinema

'Sinónimos': un noi conquereix París tot fugint del militarisme israelià al film triomfador de la Berlinale

Nadav Lapid reflexiona sobre la dificultat de trencar amb el passat en un film d'arrel biogràfica

Direcció: Nadav Lapid. Guió: Nadav Lapid i Haim Lapid. 123 minuts. França, Israel i Alemanya (2019). Amb Tom Mercier, Quentin Dolmaire i Louise Chevillotte.

El cinema de l'israelià Nadav Lapid captura l'atenció de l'espectador per la seva esplendor estilística, una exuberància audiovisual que converteix cada escena en una aventura per als sentits. Tanmateix, aquest caràcter hipnòtic és només la punta d'un iceberg fílmic que apunta cap a una certa alquímia dels significats. I és que les pel·lícules de Lapid semblen exposar de manera transparent, gairebé òbvia, les seves tesis –centrades en la fractura de la identitat nacional israeliana–, però alhora apareixen tocades per misteris insondables, per preguntes sense resposta, per rampells expressius en què la ideologia es troba amb la poesia. Aquesta singular interpretació del potencial del cinema polític va començar a prendre forma a la fragmentada Policia a Israel (2011), opera prima del director, on la figura d'un membre de la unitat antiterrorista israeliana es confrontava amb uns joves radicals antisistema, i ja va tocar el cel amb La professora d'escola de bressol (2014), protagonitzada per l’estranya parella formada per un nen amb un talent poètic inusual i una mestra tan sensible com sobreprotectora.

Terrorisme poètic a Israel: entrevista a Nadav Lapid

Captivat per la idea que l’art i el llenguatge poden posar contra les cordes el militarisme i el nacionalisme recalcitrant de l'imaginari israelià, Lapid presenta ara a Sinónimos Ós d’Or a l'últim Festival de Berlín– l'odissea del Yoav, un noi que arriba a París fugint dels traumes viscuts mentre feia el servei militar a Israel. Tan idealista com la resta de personatges de Lapid, Yoav (interpretat amb una energia desbordant pel debutant Tom Mercier) combat la soledat i la misèria material amb l'ajuda d'una parella de joves burgesos mentre es va refermant en el desig de convertir-se en ciutadà francès. Admirador de Napoleó, el Yoav actua com una espècie de conqueridor de pa sucat amb oli, deambulant pels carrers de París mentre xiuxiueja una lletania de sinònims, resultat de l'estudi obsessiu d'un diccionari de francès. La càmera de Lapid, sempre inquieta i imprevisible, penetra en la psique neuròtica del protagonista per mostrar com, en les seves passejades, sempre amb el cap cot, el Yoav observa el terra de París renegant de les estampes turístiques, a la recerca d'una França idealitzada.

Basada en l'experiència pròpia del director, que al principi de la dècada dels 2000 es va plantar a París amb nocions bàsiques de francès i una passió per Zinedine Zidane, Sinónimos –un drama cru amb tocs satírics i una estranya aura il·lusòria– reflexiona sobre les dificultats de trencar amb el passat. I encara més quan, escapant-se del fanatisme, el Yoav acaba topant amb una realitat marcada pel classisme, la intolerància i el patriotisme passat de voltes. Israel i França, realitats inquietantment sinònimes.