'Solo nos queda bailar': polítiques del desig i del ball

Una història d''amour fou' LGTB amb les danses tradicionals de Geòrgia com a teló de fons

Direcció i guió: Levan Akin. 113 min. Suècia, Geòrgia i França (2019). Amb Levan Gelbakhiani, Bachi Valishvili i Ana Javakishvili.

No abunda el cinema que mostra el ball com a instrument emancipador, però la casualitat ha permès gaudir en només dues setmanes d’un parell d’estimulants pel·lícules amb aquesta idea com a cor de la història. D’una banda, Ema de Pablo Larraín, que va estrenar-se el 24 de gener; i de l’altra, Solo nos queda bailar, el tercer llarg de Levan Akin, que ens transporta a Geòrgia per desplegar una història d’iniciació i d’ amour fou LGTB amb les danses tradicionals com a teló de fons i l’homofòbia com a amenaça. Amb un to molt més melancòlic i íntim que el film del xilè, Akin, suec d’origen georgià, ens presenta un altre personatge magnètic, un noi de cabell en flames anomenat Merab (Levan Gelbakhiani) que s’enamora de l’Irakli (Bachi Valishvili), company i rival del grup en el qual entrena.

Si les danses georgianes tradicionals que ballen es caracteritzen pels moviments enèrgics i bruts, representació d’una masculinitat hegemònica dins l’imaginari d’aquest país d’Europa de l’Est, les escenes entre els amants són d’una fricció suau i gairebé innocent. De fet, la tensió entre contraris marca contínuament la pel·lícula per oferir una síntesi catàrtica i plena de bellesa. I no només per la manera en què Akin filma la resolució del relat sinó també perquè celebra amb rotunditat que el que és personal sempre és polític.