ARTS ESCÈNIQUES / MÚSICA

El TNT escanya el poder i celebra la vida

Kiss&Cry inaugura el festival de Terrassa amb una oda a la quotidianitat

“Les morts són com les vides, no n’hi ha dues d’iguals”, sentencia una veu d’ultratomba mentre dos dits ballen en la foscor del Teatre Principal de Terrassa. A través de les coreografies dactilars de Cold blood, l’espectacle inaugural del festival Terrassa Noves Tendències (TNT), els belgues Kiss&Cry van construir divendres una oda a l’encís més subtil de la quotidianitat. Amb una proposta carregada de bellesa i plasticitat, la companyia va obrir la veda d’un festival ple d’espectacles per celebrar la vida. I no passa res si del que es tracta és de fugir del món, perquè en qualsevol lloc es pot alçar un bosc que serveixi de refugi. Ho ha demostrat l’acció performativa de Juan Navarro i Pablo Gisbert, que, acompanyats d’un grup de ninis (joves que ni estudien ni treballen), han erigit durant tres dies a la Sala Muncunill un amagatall natural on el temps s’atura i la pressió social no pot entrar.

La instal·lació d’El bosque busca el mateix que les actrius d’El Pollo Campero Comidas Para Llevar: carregar contra el pes al qual ens sotmeten els altres. Elles ho fan estripant les costures del teatre a Parecer felices, una peça vestida de coloraines que furga hàbilment en la hipocresia de les xarxes socials. Cantar en un karaoke, penjar vides falses a internet i protegir-se en la ficció reflecteixen un patetisme normalitzat que el muntatge destrossa exposant-lo, simplement, a l’escenari.

A la cúpula del Teatre Principal un bombardeig de vídeos porno i una mica de paper de vàter donen la benvinguda a l’espectador. Però no hi ha ni amabilitat ni calidesa en la pornografia mainstream, i a Porn is on de Marina Rodríguez tampoc. La peça s’enfronta amb valentia a la submissió de la dona i a l’impacte que aquesta indústria té en la societat, i deixa clar que la imatge d’una dona caient a terra diu molt més que no pas els sermons retrògrads de segons quines tertúlies.

Dos carrers més enllà, en una casa del carrer Sant Llorenç, s’oculta la seu secreta del poder. Just al davant uns joves salten amb monopatins mentre un públic escàs els observa. Cap d’ells ho sap, però són a tocar d’un menjador on es decapiten candidats i es trafica amb els cadàvers. L’experiment és obra de Marc Villanueva, que amb El candidato rescata un joc de taula dels anys 70 per reflexionar sobre les lògiques de la política més salvatge. Ho fa convertint els vuit espectadors en aspirants a governadors guiats per dos objectius: acabar amb la competència i arribar a dalt de tot. La partida performativa deixa aviat de ser un simple joc per erigir-se com un mirall eficaç de les altes esferes i demostrar que tota bona intenció serà inevitablement aixafada per l’atracció carnívora i destructora del poder.

  • Etiquetes

Més continguts de