MÚSICA

La psicodèlia de Tame Impala manté l'idil·li amb el Primavera Sound

Els australians omplen de pop somiador l'esplanada del Parc del Fòrum després que Suede fes un concert per a nostàlgics

Compartir horari amb la cap de cartell no és el que tot artista somia, però a algú li havia de tocar coincidir amb la visita de Miley Cyrus al Primavera Sound divendres a la nit . La desagraïda feina els va caure als britànics Suede , una banda veterana que n'ha vist de tots colors i que no competeix amb el ' fandom ' amb la Montana.

A principis d'aquest mes, Brett Anderson va reconèixer, en una entrevista en directe al CCCB, que vivia amb tranquil·litat la nul·la pressió comercial que té la banda el 2019. Conscients que possiblement mai més tornaran a facturar un èxit que soni a la ràdio, Suede pot dedicar-se a fer el que vulgui amb una sola condició: mirar al passat amb recurrència. I això van fer en el seu elèctric xou, atacar des d'un primer moment amb ' We are the pigs ' o Filmstar ' i deixar les cançons dels seus últims discos en anècdotes per a fans convençuts. Anderson, una de les cinc grans icones del 'b rit pop' (cal sumar-lo als Gallagher , Albarn , Frischmann i Cocker , qui, per cert, va marxar del recinte quan tot just començaven els seus companys de generació), segueix sent un ' frontman' envejable ben arribada la cinquantena, i, a més, ara que coneixem els orígens obrers i la seva bona ploma, encara cau millor. Concert correcte dels britànics, que van fer el que tothom esperava d'ells: ' Trash ', 'Animal nitrate', ' Wild ones' (nua, amb Anderson a l'acústica) i ' Beautiful ones' seguides per acabar. Un dia més a l'oficina, la mateixa rutinària jornada laboral de les dues últimes dècades.

Precisament sobre els 20 anys estan els membres del quartet punk australià Amyl and T he Sniffers, que van despertar les morses amb el seu esperit 77 intercontinental: amfetamina, baixos poderosos, 'quintes' de guitarra i una cantant – Amy Taylor– amb tones de carisma i provocació. En un tres i no res havien gastat cançons canòniques del seu elapé, ' Big attraction & Giddy up': trets de menys de dos minuts per pista i a córrer.

Erykah Badu brilla en la primera nit del Primavera

Molt més àrids, i suposadament anticlímax per a un festival d'aquestes característiques, són els Low. ' Double negative', el seu últim disc, és el més esquerp d'una trajectòria de 25 anys i en el qual van centrar la seva actuació de divendres. Coquetejos amb el dron, escenaris d'instrumentalització salvatge i melodies trencades que podrien semblar la pitjor de les idees per a un esdeveniment en què predomina la rauxa, però escoltar Low sempre és un plaer, encara que per a orelles mínimament entrenades. El trio de Minnesota va acomiadar-se amb ' Disarray' deixant poquíssimes concessions als militants. Low no segueix el cànon, ni falta que els fa.

Psicodèlia australiana

La matinada començava amb els grans ' head liners' de la nit post- Miley, els ' aussies' Tame Impala. Els 'hippies' moderns per antonomàsia del planeta pop juguen bé les seves cartes: ' reverb' a dalt de tot, melodies somiadores, tics electrònics i folk oníric, però, si no tenen el dia, poden avorrir les ovelles. Sortosament, i després d'un inici dubitatiu, el seu concert al Parc del Fòrum, molt centrat en el seu últim disc, que van publicar fa quatre anys, va anar guanyant en intensitat des que va sonar el seu vell èxit, ' Elephant'. Una cançó a la qual aferrar-se, com aquell amic que mai els falla i que encén les primeres files. A partir d'allà tot va anar més rodat, ells van sentir-se còmodes i el so va posar-se a lloc. A l'equador del concert i amb les celebrades ' The less I know the better', ' Why won't you make up your mind?', ' Eventually' i 'Borderline', la comunió amb un Mordor feliç amb la nova gespa artificial i les cançons de ' tripi' de Tame Impala ja era un fet.

El Primavera Sound ha pogut seguir de prop el seu creixement fins a arribar a ser una de les bandes pop més populars del món. Ells se senten còmodes i el públic gaudeix el viatge psicodèlic des de sota. Per acabar, va aparèixer el confeti i Kevin Parker va recordar com van de bé els seus concerts en aquesta esplanada. Sonava la seva millor cançó, ' Feels like we only go backwards', i la gent va tornar a cantar-la a pulmó, com havia reclamat l'australià.

Abans de passar a hores més intempestives en què el cos et demana ball, calia un parell de bufetades de realitat. Les que va escollir aquest ja cansat cronista van ser la d'una altra artista amb idil·li amb el festival, la britànica Kate Tempest, que cada vegada que ve a Barcelona millora el seu concert, i els irundarres Lisabö. Amb aquests bascos hi ha una màxima que cal seguir amb fe devota: no fallen mai. Sumant un bateria i un guitarrista més a la formació titular, els Lisabö segueixen explotant el soroll més emocional i compacte amb la certesa de saber-se imbatibles en el que fan.

10 imprescindibles del Primavera Sound

Més continguts de