CRÍTICA

‘This is America’

Pere Arquillué brilla al Lliure amb ‘Àngels a Amèrica’, sota la direcció de David Selvas

‘Àngels a Amèrica’

TEATRE LLIURE |  27 D’OCTUBRE

Encara que després les coses es torcessin, s’ha de reconèixer el valor (a la senyora presidenta no li va agradar gens) i l’oportunitat de Josep Maria Flotats quan va estrenar a la sala tallers del TNC la primera part del magne drama de Tony Kushner Àngels a Amèrica. Han hagut de passar 22 anys perquè puguem conèixer de primera mà (la sèrie televisiva de la HBO el 2003 va ser un bon remei) el díptic sencer amb una segona part dominada per l’agonia i la implacable mort. En tot cas, ens arriba al Teatre Lliure dirigida per David Selvas en una versió reduïda de quatre hores sobre l’original de set.

Certament, la sida ja no és aquella plaga bíblica que no hi havia manera de combatre, tot i que continua sent una malaltia crònica terriblement destructiva i encara segregadora dels malalts. Però ben segur que l’“Amèrica primer” de Donald Trump té les semblances més negres amb aquella del anys 80 de Ronald Reagan tant pel que fa als aspectes econòmics com als ideològics de rebuig als diferents i persecució de les minories. De manera que el teló de fons al voltant del qual Tony Kushner aixeca el drama de la sida s’ha tornat a tenyir d’odi, manllevant l’esperança de les paraules finals del personatge Prior Walter sobre l’arribada de nous temps més oberts, tolerants i humanistes. I és per això que l’obra no ha perdut vigència i que Roy Cohn, interpretat al Lliure per Pere Arquillué, és el paradigma tant d’aquella Amèrica com de l’actual.

Ràbia, racisme i mort

Un immens Pere Arquillué dona vida a l’hipòcrita advocat homosexual capaç de qualsevol cosa per assolir els seus objectius de poder navegant entre el cinisme i la ràbia, i que a la segona part ( Perestroika ) té els millors moments. Em quedo amb els diàlegs amb Belize (bravo per a Quim Àvila!), la marieta infermera que el cuida i que al llarg de la funció es revela com el cap més lúcid i l’esperit més sencer de tots. També em quedo amb la juguesca que manté abans de la mort amb l’esperit de la dona que va fer executar Ethel Ronsenberg. Magnífic també el diàleg sobre racisme de Belize mateix (que hauria de ser un actor negre, però...) amb el desorientat jueu Louis Ironson (Joan Solé). Són espectaculars les entrades de l’àngel (Raquel Ferri) malgrat la metàl·lica sonoritat i els excessos de crits. És convincent l’amargat Joe Pitt d’Eduardo Lloveras, sobretot en la relació amb la seva dona, Harper, una segura Júlia Truyol un xic massa espumosa.

La proposta de David Selvas sobre una fluïda adaptació d’Albert Arribas mostra una posada en escena imaginativa i dinàmica sobre un excel·lent espai escènic dissenyat per Max Glaenzel que respecta la idea de l’autor. El conjunt, però, té un punt d’irregularitat en el ritme i les interpretacions, amb escenes poderoses i emocionants però d’altres de poc acabades si no confuses, com si el director no hagués abastat els detalls. Malgrat això, bon teatre molt recomanable.

Etiquetes

Més continguts de