ARTS ESCÈNIQUES

Tiago Rodrigues rescata de l’oblit la figura dels apuntadors

‘Sopro’, revelació de l’escena portuguesa, arriba al Temporada Alta

La primera vegada que el dramaturg i director portuguès Tiago Rodrigues va veure un apuntador treballant en directe va ser fa nou anys i era al Teatre Nacional de Lisboa. L’apuntadora era Cristina Vidal, una veterana de l’ofici, i observar-la treballar el va fascinar. “Em va semblar com si estigués veient un dinosaure perdut al centre de la Terra”, recorda Rodrigues. Aquella experiència va ser la llavor de Sopro, un espectacle que ha catapultat Rodrigues com un dels referents portuguesos a l’escena internacional i que es representa aquest divendres i dissabte al Canal de Salt dins el festival Temporada Alta.

El dramaturg confronta la figura de l’apuntador amb l’escenari i el treu de l’ombra en què sempre està supeditat. “M’interessava reflexionar sobre tota aquesta gent que treballa per a algú. Viuen en la foscor, estan al servei dels altres i la seva felicitat depèn de la dels altres”, destaca Rodrigues, que a partir d’un dels oficis més antics del teatre construeix una peça sobre “l’individualisme en una societat desenvolupada” i la transmissió de coneixement. Ho fa mitjançant la figura de la mateixa Vidal, que excepcionalment abandona la seva posició d’apuntadora per situar-se al centre de l’escena i protagonitzar l’obra.

A partir de la història de l’apuntadora i de les experiències amb diversos artistes, Rodrigues ha elaborat“una ficció molt lligada a les vivències de Vidal”. En l’espectacle, ella és una apuntadora que explica la història d’una apuntadora, per a la qual necessita un conjunt d’actors que l’escenifiquin. “És un joc teatral que ens permet parlar de la idea de memòria i del passat com una eina per mirar millor cap al futur”, diu el dramaturg, que ha treballat per “fer teatre del present mitjançant les vivències d’una apuntadora durant 40 anys”.

Sopro relaciona la memòria amb l’existència humana i l’art, a través del qual reivindica la vigència dels clàssics perquè, segons Rodrigues, “són urgents per comprendre el món d’avui”. Gran amant de Shakespeare, el dramaturg portuguès defensa que “els mites són grans històries a les quals tornem per donar sentit a la nostra existència”. La memòria, un tema que Rodrigues ja ha abordat en altres ocasions, apareix al muntatge com un element intrínsec a la ficció. “Els records també són invenció, perquè recordar significa escriure en l’espai que ha quedat buit per l’oblit”, reflexiona el dramaturg.

L’espectacle, que va triomfar en l’última edició del Festival d’Avinyó, ha voltat per diversos països i encara allargarà la seva gira, com a mínim, fins a finals del 2020. “La Cristina em va fer prometre que no li faria fer d’actriu i que podria seguir treballant d’apuntadora -explica Rodrigues-. De moment, ella combina la gira amb la feina al Teatre Nacional, així que he complert la meva paraula”.

Més continguts de