MÚSICA

Tres dives conquereixen el Fòrum

Janelle Monáe, Miley Cyrus i Carly Rae Jepsen triomfen en la segona jornada del Primavera Sound

Vespre de dives i de pop de diferents naturaleses, però totes amb el suport entusiasta del públic del Primavera Sound, especialment del més jove, que ahir va ser més nombrós que dijous. Carly Rae Jepsen, Janelle Monáe i Miley Cyrus, en estricte ordre cronològic, van ser les grans protagonistes de la segona jornada del festival a l’esplanada dels escenaris principals. Cyrus, per cert, es va incorporar al cartell fa unes setmanes per substituir Cardi B, la rapera a qui menciona en una cançó nova titulada Cattitude. “ I love you Nicki, but I listen to Cardi ”, canta Cyrus alimentant amb humor la baralla que mantenen Nicki Minaj i Cardi B. Coses del show business, com el fet que ahir la cantant de Tennessee decidís prohibir als fotògrafs de premsa l’accés al fossat, una pràctica cada vegada més habitual i que perjudica la feina dels professionals.

De les tres dives, la primera a aparéixer va ser Carly Rae Jepsen, que va actuar a l’escenari Seat amb el seu nom projectat en lletres gegants al darrere i l’únic element escènic d’un vestuari que combinava el groc i el vermell. Això sí, l’entusiasme de la canadenca es va encomanar de seguida entre els espectadors que a quarts de nou omplien sense estretors més de la meitat de l’aforament de Mórdor. Després de l’efectivitat pop d’ Emotions va disparar hits recents del disc Dedicated com Julien, pop sintètic que s’enlaira amb tirallongues rítmiques seguint la patent d’heroïnes com Cyndi Lauper. I quan ja tenia el xou a lloc, va donar pas a Call me maybe, l’èxit estratosfèric que ahir va cantar al fossat a prop de les primeres files mentre Mórdor era el karaoke més gran d’Occident. Bona jugada, la de Carly Rae Jepsen, de no reservar aquesta cançó per al final. És una mena de repte artístic: demostrar que la segona meitat del xou pot tenir la mateixa força. I la té, perquè en la superlliga del mainstream no en falten, de bones cançons, per eurovisiva que pugui ser l’estètica musical d’algunes.

L'apoteosi de Janelle Monáe

El concert de Janelle Monáe a l’escenari Pull&Bear va ser impressionant per tot el que l’artista d’Atlanta hi posa en joc. Com Erykah Badu dijous, Monáe està en un altre nivell, i encara més després d’un disc com Dirty computer. Uns compassos d’ Així parlà Zaratustra, de Richard Strauss, van servir per introduir el concert amb Monáe envoltada d’un cos de ball que va participar en una infinitat de coreografies al llarg d’un xou bastit amb una exhibició de versatilitat vocal, una gran imaginació escènica (amb una escala piramidal com a eix) i una imparable fórmula de pop negre, funk i hip-hop, i sense oblidar un llinatge que inclou Prince, Michael Jackson i James Brown, tots tres recordats amb diversos detalls durant el concert.

Erykah Badu brilla en la primera nit del Primavera

Monáe va excel·lir en joies de soul exuberant com Screwed i crides d’empoderament absolut com Queen, que va enllaçar amb la irresistible Electric lady i va aconseguir la rendició total del públic, que va obeir quan a Prime time, després de desitjar un “ happy Pride ”, ella va demanar que fessin el símbol del cor amb les mans. Tot plegat en un xou prodigiós. Pynk i Yoga, amb la coreografia més sensual de la nit, van marcar un altre cim, i així i tot encara podia millorar, com va passar en un tram final apoteòsic amb Mórdor en plena sintonia amb la genial Janelle Monáe, que a I got the juice va fer pujar uns espectadors a l’escenari per ballar amb ella. Ras i curt, un dels millors espectacles de la història del Primavera Sound.

Monáe ho va deixar tan amunt que Miley Cyrus només havia de recollir l’eufòria que planava per la gran esplanada. Val a dir que la publicació justament ahir de l’EP She is coming afegia un extra de motivació per als fans. Cyrus, que va dir que tenia ressaca, va començar amb Nothing breaks like a heart, cantada (i vestida) amb maneres de rockera glam, com si acabés d’arribar del Sunset Strip dels 80. Sense cap gran desplegament escènic, va esquitxar el repertori amb temes nous, inclòs Cattitude, acompanyada fins al grand finale de Wrecking ball per un públic que potser mereixia més que la versió festivalera i reduïda de xou (només 50 minuts) que va oferir Cyrus.

Rosalía: "Les ungles llargues són símbol d'una feminitat exagerada"

Rosalía, en la roda de premsa que va oferir divendres, felicitava el festival per una programació que inclou artistes com La Zowi, Nathy Peluso i María José Llergo, la cantaora d’arrels flamenques i expressió heterodoxa que va actuar a primera hora a l’Auditori del Fòrum. Llergo va cantar posant emoció als melismes i acompanyada d’un trio en el qual destacava la presència de David Soler, el geni de la lap steel, i el guitarrista Marc López, còmplice habitual de la cordovesa. Hi ha alguna cosa de recerca del poder curatiu de la música en el seu flamenc amb electrònica; a estones és només una sensació reforçada per l’ambientació sonora, i d’altres és un crit explícit com el de Nana del Mediterráneo, que va dedicar a totes les persones que cada dia moren en les aigües de la Mediterrània.

Tot seguit, però sota el sol del Ray-ban, va arribar una de les propostes artísticament més interessants del festival: el concert de Sons of Kemet en versió XL; és a dir, amb quatre bateries. La riquesa i la fortalesa rítmica van catapultar un jazz que connecta Coltrane amb l’ afrobeat. L’energia rítmica era tan exuberant que qualsevol grup que toqués després havia de patir un greuge insalvable. Com va passar el 2014 amb Antibalas al mateix escenari. Potser per això, i amb bon criteri, el festival va programar bandes de formigó armat, com Fucked Up, hardcore que fins i tot es pot ballar, tal com la banda canadenca va demostrar obrint el concert amb Dose your dreams.

Més continguts de