D’Ulldecona a Locarno passant per Sarajevo

El cineasta Manel Raga presenta a la competició del festival suís el curt rodat a Bòsnia ‘Grbavica’, inspirat en ‘El fratricida’ de Franz Kafka

La seva adaptació de La gallina de Mercè Rodoreda va participar en la Mostra de Venècia del 2013. Aquest any, Manel Raga torna a concursar en un festival de categoria A, el de Locarno, amb un altre curt, Grbavica, rodat en una Sarajevo on encara es nota el pes de la guerra. Sorgit del màster de direcció de l’Escac, el cineasta ulldeconenc resulta una figura singular en el panorama català i no només perquè ha aconseguit que dues de les seves obres fossin seleccionades en certàmens cinematogràfics de renom.

Les seves pel·lícules, ara per ara totes de curta durada, s’escapen dels models més clàssics o comercials i adopten com a referents l’estètica de cineastes nòrdics o de l’Europa de l’Est, com el suec Ingmar Bergman i l’hongarès Béla Tarr, que han convertit la força visual en la seva forma d’expressió prioritària. A La gallina prescindia de les paraules per evocar les sensacions de la narrativa de Rodoreda. I a Grbavica utilitza l’especificitat del cinema per trencar amb la concepció lineal de l’espai-temps i mostrar com en una ciutat tan marcada per la història com Sarajevo el passat es replega sobre el present.

Una escola utòpica

Grbavica ha sorgit de l’experiència de Manel Raga d’estudiar a la Film Factory, el projecte acadèmic engegat precisament per Béla Tarr, el director d’obres magnes com Sátántangó i El cavall de Torí, a Sarajevo. Mentre la majoria d’estudiants de cinema miren cap als Estats Units, París i Londres quan pensen en estades a l’estranger, Raga va fer rumb cap a la capital de Bòsnia. “No m’interessaven gens aquestes destinacions més típiques. Primer vaig pensar en l’Amèrica Llatina, però aleshores vaig assabentar-me que Tarr obria aquesta escola i em va atreure molt el projecte”. No les tenia totes, però al final l’experiència ha sigut molt satisfactòria, “com una utopia educativa que per les seves condicions tan poc convencionals estava destinada a extingir-se”. Al primer semestre, explica, només eren 15 alumnes: “Tarr propiciava la convivència directa amb els professors, tots de gran nivell. Un dia podies tenir Tilda Swinton al matí i el mexicà Carlos Reygadas a la tarda. Tot plegat generava un ambient i una energia increïbles”.

El plantejament acadèmic era tan bonic que ha resultat econòmicament insostenible, i el mateix Tarr anunciava l’any 2016 que l’escola tal com ell l’havia concebut plegava per falta de diners. El curt de Raga és el seu projecte de final de carrera. “El director ens va plantejar tres contes de Franz Kafka perquè n’escollíssim un i en féssim una adaptació lliure -explica el cineasta-. En el meu cas, el punt de partida va ser El fratricida, que vaig portar al meu terreny. D’ençà que vaig arribar a Sarajevo, sentia aquesta mena de respecte de qui sap que no es pot posar a rodar allà com si res, perquè és molt fàcil caure en el tòpic. Alhora, és inevitable que si filmes allà la guerra s’hi faci present. Volia que al curt es palpés com les restes de la violència són per tot arreu, a cada carrer, a cada paisatge i a cada rostre”.

Rodoreda a Bòsnia

Grbavica no és l’única peça que Manel Raga ha rodat a l’antiga Iugoslàvia. Encara està treballant allà en una nova adaptació de Rodoreda, en aquest cas de Cop de lluna, un dels seus contes d’exili. Per les primeres imatges, sembla una pel·lícula oposada al film que presenta a Locarno. Ens trobem davant una obra rural, protagonitzada per dones (malgrat que en el conte original els personatges són masculins) i molt més parlada. Però, com Grbavica, també respon en part al repte d’un cineasta que es planteja la manera de rodar en una terra que no és la seva. “Per les meves arrels, em sento molt més pròxim al camp que a la ciutat -diu-. Vaig estar un any visitant les protagonistes, que són pastores, abans de confessar-los que volia fer una pel·lícula amb elles”. Per a Raga les localitzacions originals del conte, que se situa al sud de França, no són tan diferents de la Bòsnia interior. I el canvi de sexe dels personatges principals es deu al fet que, a causa de la guerra, en aquells paratges hi trobes moltes més dones que homes. La relació entre les dues protagonistes manté l’element essencial, un vincle de dependència molt fort entre dues persones que es necessiten tant com s’odien.

El jove director no té gaire clar encara amb quin finançament acabarà aquesta adaptació de Rodoreda. El contacte amb estudiants de tot el món a Sarajevo va fer que s’adonés que “la majoria de gent provinent d’altres països tenia moltes més facilitats, tant per pagar-se els estudis com per tirar endavant els projectes”. “Sé que probablement hauré de recórrer al crowdfunding per enllestir Cop de lluna, i no és una manera professional de treballar”, conclou rient. Ara per ara, la pròxima estació és presentar aquest diumenge Grbavica a Locarno per aspirar al Pardino d’Oro, el germà petit del Lleopard d’Or que han guanyat directors com Albert Serra i Hong Sang-soo.

El Canes del cinema alternatiu

El Festival de Locarno, que es va inaugurar dimecres i s’allarga fins a l’11 d’agost, juga a la mateixa lliga que Canes, Venècia i Berlín. Però a la seva programació privilegien cineastes més radicals i alternatius, que es donen a conèixer al certamen suís abans de saltar al circuit internacional o ser temptats pels altres festivals. També ha esdevingut un aparador privilegiat per al cinema espanyol més heterodox.

Aquesta 71a edició, el gallec Xacio Baños presenta a la secció Cineastes del Present el seu primer llargmetratge, Trote, ambientat en la Rapa das Bestas, la festa de la tallada de les crineres dels cavalls. Fora de concurs, Ana Schulz i Cristóbal Fernández estrenen Mudar la piel, un documental al voltant del pare del director, un mediador en el conflicte amb ETA que va establir una bona amistat amb l’espia que, sense saber-ho ell, el vigilava. També veurem quatre curts de cineastes espanyols: La casa de Julio Iglesias de Natalia Marín, Violeta + Guillermo d’Óscar Vincentelli, Words, Planets de Laida Lertxundi i Los que desean d’Elena López Riera.

Més continguts de