'Utøya: 22 de julio': una immersió en temps real en l'atemptat d'Utoya

Crítica del film d'Erik Poppe, que reconstrueix la massacre amb un pla seqüència d'una hora i quart

Direcció: Erik Poppe. Guió: Siv Rajendram Eliassen i Anna Bache-Wiig. 93 min. Noruega (2018) Amb Andrea Berntzen, Elli Rhiannon Muller Osborne i Jenny Svennevig.

Erik Poppe és conscient que no es pot fer una pel·lícula sobre l’atemptat del 22 de juliol del 2011 a Noruega, quan el militant d’extrema dreta Anders Behring Breivik va detonar un cotxe bomba a prop del Parlament a Oslo i va tirotejar el campament d’estiu de les joventuts laboristes a l’illa d’Utøya, on va assassinar 77 persones. La incapacitat de copsar l’horror és sintetitzada per Katja, la protagonista d’'Utøya: 22 de julio': “Mai podràs entendre-ho”, diu mirant a càmera, com si interpel·lés l’espectador. En realitat, la noia parla per telèfon amb la seva mare, però la il·lusió activa el problemàtic pols entre distanciament i immersió que manté el film, reconstruint la massacre d’Utøya en temps real a través d’un pla seqüència d’una hora i quart. L’experiència posa el focus en el calvari de les víctimes de manera més física que analítica, però sí que hi ha un gest polític en la decisió de no donar veu al terrorista, a diferència del que passa a la bessona '22 de julio', de Paul Greengrass. Reduït a una silueta que s'entreveu al fons del pla, Breivik és aquí l’espectre dels nous feixismes que assetgen l’escenari global.

Més continguts de